Singularitzar “el problema” en un sol govern municipal no faria justícia a una realitat que n’afecta molts. És a dir, que un ajuntament sigui com és té diferents causes que enumero aquí, sense voluntat de prelació ni de ser exhaustiu. Aquest és un article lleuger, no una tesi doctoral, però podria començar el diagnòstic del que més m’estimo –i n’hi ha més d’iguals, segur– dient que el reclutament del personal de la casa s’ha fet de manera poc eficient, amb molta tropa i poca capacitat tècnica, amb poca o nul·la concurrència i amb escassa reposició dels perfils tècnics que han anat jubilant-se. Que hi ha hagut absència de proves internes per acabar els eterns interinatges que impedeixen que molta bona gent pugui optar a places reservades a funcionaris. I que, a més, a les causes relacionades hi sumaria determinats perfils de personal eventual sense habilitats directives, la inestabilitat institucional que porta a la incapacitat de prendre decisions perdurables o la nul·la competitivitat salarial respecte d’altres administracions.
No tots els éssers vius necessiten un propòsit per viure, però els humans sí. Som aquí per canviar les coses, per transformar-les, per adaptar-les o per adaptar-nos-hi. I d’aquí neixen la ciència, la literatura, les idees i les causes. Els ajuntaments que vivien la represa democràtica tenien un propòsit, i el municipalisme ha estat un moviment extraordinari de transformació i de millora de la qualitat de vida dels ciutadans. Ho poso en valor, i ho reivindico. Però fa uns quants anys que aquells ajuntaments protagonistes de la vida ciutadana, que competien entre ells, que tenien projectes dels quals feien bandera, van amb el fre de mà posat, sense idees i, a més, amb la percepció que si en tenen alguna –d’idea– els poden caure rocs de totes bandes. Els excessos que s’hagin produït, que n’hi deu haver hagut, no compensen –avui ja no– totes les penalitats autoimposades en forma de reduccions de sous, multiplicació d’informes sobre informes per procrastinar decisions i fiscalitzacions a fiscalitzadors per, finalment, instaurar un nou “règim” que està anul·lant la capacitat de molts professionals i equips polítics per la por de prendre decisions que tinguin la mínima aresta administrativa.
I ja no estem parlant de grans operacions urbanístiques, que avui ningú té ganes ni de plantejar-se atès el viacrucis que espera qualsevol que volgués encetar-les, sinó de les més petites, com puguin ser la redacció d’uns plecs o la contractació d’una reparació en una instal·lació.
A moltes ciutats els projectes es fan eterns. I ara encara més. I això genera desercions i inversions que no es produeixen
Fixeu-vos en les Tres Xemeneies, pobretes. Sis anys de treballs, una aprovació aconseguida de les tres que fan falta abans no comencis a tramitar llicències, i ja veurem com acabarà. De visites i declaracions n’hi ha i de bones intencions també, però sigui quin sigui el seu final –esperem que s’hi desenvolupi un continu urbà entre Badalona i Barcelona, amb el protagonisme de Sant Adrià–, el que va començar a discutir-se quan la tèrmica va deixar de funcionar el 2011 probablement es podrà veure transformat el 2031, si no falla res. Vint anys són la meitat de la vida laboral dels funcionaris que hauran revisat els projectes!
Però no cal anar a quelcom que ni ha començat. Podem posar dates al desenvolupament del Port de Badalona, que va posar la primera pedra el 2002. 20 anys després veurem si és cert que comença el canal, però podem augurar que –si és cert– la seva construcció es podria allargar –essent optimistes– cinc anys més.
A moltes ciutats els projectes es fan eterns. I ara encara més. I això genera desercions. Gent jove amb talent que ja no volen treballar en administracions que els fan anar a pas de tortuga. Inversions que no es produeixen. Ciutadans que desconnecten de qui fa o no fa res a les seves ciutats i es dediquen, simplement, a viure-hi sense viure-les.
El 1979 els ajuntaments tenien ciutats per construir. I ho van fer. Amb èxit. Han passat 40 anys, i necessitem reivindicar altra vegada l’empenta, el propòsit i l’ambició que construïa equips humans disposats a deixar-s’hi la pell per la seva ciutat. Els ajuntaments necessiten flexibilitat, confiança i que els deixin treballar. Cal modificar la llei d’estabilitat pressupostària que limita la despesa, i cal flexibilitzar –al contrari del que s’ha pactat– la contractació i l’acomiadament de personal. Els que més manin –a Espanya, a Europa– han de tornar-los a donar corda, i posar els ajuntaments a produir qualitat de vida. Que per això servien, i per això serveixen. Que tirin milles! Que tot està per fer, i tot és possible.
Ferran Falcó, President de l’associació Restarting Badalona
