Un dels principals valors que els urbanistes atribuïm a les ciutats ben estructurades és la capacitat articuladora dels diferents sistemes que les vertebren, com ara la vialitat, els espais públics o els equipaments. Són elements fonamentals que donen servei i posen en relació els seus diferents barris o àrees econòmiques.
A Badalona, la C-31 s’ha llegit sempre com una ferida que ha fragmentat la ciutat, diferenciant, fins i tot des d’un punt de vista socioeconòmic, els barris per sobre i per sota del seu traçat. Aquesta via metropolitana s’aprofita d’una suposada condició de perifèria urbana subalterna per travessar-la gairebé ignorant les característiques i els valors de l’espai per on passa, sense que la ciutat hagi estat capaç de fer-hi massa, ni tan sols aprofitar-se’n.
Ben al contrari, la relació de Badalona amb aquesta infraestructura ha estat sempre de rebuig i d’ignorància mútua. La ciutat aspira a poder-la soterrar amb ocasió d’algun miracle pressupostari o potser vinculant-ho a operacions generadores de plusvàlues urbanístiques que afrontin tota o una part de la factura. Potser l’única opció seriosa de fer un soterrament seria vincular-lo al trasllat cap a l’interior del traçat del tren de la costa. Un “dos en u” que tal vegada aconseguiria generar sinergies suficients per a un esforç titànic.
I mentrestant? Pot ser que aquest mentrestant s’allargui 30, 40 o 50 anys. Potser cal anar pensant a treballar seriosament aquest mentrestant. Com en el cas de la Covid-19 (és inevitable el símil sanitari en els moments actuals), mentre arriba la vacuna cal anar fent PCR i gestionant el dia a dia. Sobre la integració exitosa d’infraestructures dures en nuclis urbans hi ha moltes referències al món. La mateixa C-31 ha estat objecte d’estudis, treballs universitaris i és probable que alguna tesi doctoral. En el món de l’urbanisme en diem “negociar” amb la infraestructura, prendre-la en positiu i trobar els tipus d’intervenció que en mitiguin els efectes nocius i recomponguin l’estructura urbana. I si plantegem fer-li una “P-C-R” a la C-31?
Mentre no arriba el soterrament, cal prendre la C-31 en positiu i mitigar-ne els efectes nocius
(P)ermeabilitat. És possible, a través d’intervencions d’acupuntura urbana, dotar de bones condicions els carrers i espais que relliguen barris amunt i avall. A Sant Roc, per exemple, l’autopista podria imaginar-se com el gran sostre (amb cotxes) d’un edifici permeable dedicat a l’activitat econòmica i a nous equipaments. Perquè el que sí que té de positiu la C-31 és que atorga a molts punts del seu voltant una altíssima accessibilitat i per tant un valor potencial de centralitat, en un lloc estratègic de la metròpoli barcelonina com és Badalona. No s’explica si no la ubicació del Centre Comercial Màgic, que va servir per millorar la permeabilitat transversal en aquest punt de la ciutat. Quelcom semblant caldria que passés al voltant del solar de Can Llamas, on havien d’instal·lar-se El Corte Inglés i els nous jutjats, i que ara sembla reprojectar-se. Caldria no oblidar que aquestes oportunitats són escasses per arrencar millores substancials en la permeabilitat de l’artefacte viari. Passar del túnel fosc i inhòspit al pas eixamplat, amable i ben condicionat seria el mínim exigible. Aquesta intervenció al voltant de Can Llamas planteja altres reptes, com ara pensar en un mix d’usos que no oblidés l’activitat econòmica. Només habitatge a peu d’una sortida d’autopista no ajudaria a consolidar el rol de centralitat de tot l’espai que va des de Pompeu Fabra fins a les vores de Sant Crist.
(C)amuflatge. Un segon aspecte rellevant seria intervenir l’autopista des de la seva integració paisatgística, mitjançant la introducció d’infraestructura verda o de tecnologies disponibles de captació de CO₂. És un espai magnífic per a la creativitat ecològica.
(R)econfiguració. A més de l’evident estalvi econòmic de no haver-la de soterrar, la C-31 no deixa de ser un sistema de connexió metropolitana a l’aire lliure. Amb la revolució que està afectant la mobilitat urbana, i la que queda per venir, es presenta també com una gran reserva d’espai que pot ser reconfigurat en el temps per adaptar-se i encabir-hi nous modes de transport, individual o col·lectiu. Fins i tot ser l’espina dorsal d’un potencial canalitzador d’aigua i energia. No oblidem que és l’únic element que intersecciona amb totes i cadascuna de les antigues rieres de la ciutat. L’esforç més gran, que és aconseguir un espai de pas suficient, ja es va fer amb la seva implantació. El seu caràcter monofuncional actual no és incompatible amb una reconfiguració futura del tauler amb noves funcionalitats. Una veritable avinguda metropolitana.
Per acabar: un concurs internacional d’idees per practicar una PCR a un virus de 6 quilòmetres de llarg i 150.000 metres quadrats de superfície. Innovació i creativitat internacionals per trobar una vacuna a l’element més agressiu de la ciutat? M’hi apunto.
David Martínez, membre de l’Associació Restarting Badalona
