“Forma part d’una bona educació saber en quines ocasions cal ser maleducat”. Ho diu Joan Fuster al seu llibre de Consells, proverbis i insolències just acabat de reeditar. Els aforismes, almenys els bons, no són ocurrències més o menys gracioses com si es tractés d’un tuit. Són, segons Jordi Muñoz al pròleg del llibre, “destil·lacions acurades de reflexions de fons”.
No és cap advertència sobre les paraules que segueixen, encara que no per falta de ganes. Avui dia has d’anar més amb compte que mai amb el que dius, ja que per poc que siguis directe, incisiu o radical sortirà algun ofès defensor d’alguna causa o ideologia, sigui individual o organitzat en grup. Diria que hi ha col·lectius que s’han organitzat precisament per a vehicular amb més força la seva condició de persona ofesa. Salten a la mínima.
A les reunions de l’Ampa de l’escola (pública), hi havia un pare que cada cop que algú pronunciava la paraula “competència” saltava alarmat per advertir-nos del desastre que seria inculcar-los un mil·ligram d’esperit competitiu. Quan la direcció de l’escola va decidir aplicar, de forma molt quirúrgica, la metodologia de les agrupacions flexibles d’alumnes, el drama va estar servit sota la greu sentència: segregació! A poc a poc va tornar la calma, els mestres van fer la seva feina i els puristes igualitaris van deixar-ho córrer.
Tots tenim alguna sensibilitat mal ajustada que ens fa ser propensos a l’ofensa en determinats aspectes. Confesso que em fan poca gràcia les burles al col·lectiu boomer que venen generalment dels mil·lenials, però miro d’encaixar-les amb esportivitat, i en tot cas tornar-les-hi. Cosa que en aquest cas és bastant fàcil: tenen les de perdre, pobrets.
Però amb qui tinc més ganes últimament de ser maleducat, només una mica, és amb els entesos que tot ho saben i els dogmàtics disfressats d’intel·lectuals, periodistes o polítics. Com per exemple alguns que s’han posat d’acord per atacar la idea de la meritocràcia sense salvar-ne cap virtut. Sembla que és l’origen de tots els mals i el principal còmplice de Satan, és a dir el capitalisme. Potser prefereixen el contrari: nepotisme.
Hi ha col·lectius que s’han organitzat precisament per a vehicular amb més força la seva condició de persona ofesa
Michael Sandel, reconegut professor de Harvard, ha escrit el llibre La tirania de la meritocràcia, però no nega la bondat del concepte sinó que analitza els dos problemes de la seva implantació real. El primer i potser més important és la manca d’igualtat d’oportunitats a causa del desigual accés a l’educació. El segon és l’actitud davant l’èxit, que genera arrogància entre els guanyadors i humiliació als que es queden enrere: guanyadors i perdedors.
Sandel defensa continuar animant els fills a esforçar-se, a estudiar i a treballar fort per a progressar com a persones, i no només per a guanyar molts diners. I a ensenyar-los que, si tenen èxit, no haurà estat només mèrit individual, sinó de tota la comunitat, amb qui estaran en deute: l’hauran de retornar amb sentit de gratitud i humilitat contribuint al bé comú. També proposa establir polítiques tributàries per a reconèixer les contribucions valuoses a l’economia i, per contra, gravar les especulatives.
No em sembla una esmena a la totalitat, sinó més aviat una crítica amb propostes de millora.
També em venen ganes d’ofendre els que utilitzen l’expressió “sortir de la zona de confort” a tort i a dret. Amb el que costa arribar-hi i tan bé que s’hi està… Pesats! Ho diuen per motivar-te, però obliden que no hi ha res pitjor que un pallús motivat.
Ofenses, totes elles, de pa sucat amb oli. Les de veritat estan recollides al codi penal i pots acabar a la garjola o a l’exili. Tots en coneixem exemples recents.
Ja hem dit al principi que cal triar molt bé quan es pot ser ofensiu. I si en tenim ganes molt sovint, tornem a Fuster i als seus aforismes: “No us irriteu: resulta antihigiènic”.
Martí Casamajó, membre de l’associació Restarting Badalona
