Escriure sobre les raons que fan que les clavegueres aboquin al mar quan plou a Badalona és com escriure sobre la tornada a l’escola, el retorn a la feina després de les vacances, els carteristes del metro o les vagues als aeroports. Vull dir que és un clàssic, recurrent, i fins a cert punt un cansat i inútil exercici que ens permet comprovar que les coses són com són per culpa, exclusivament, nostra. I esdevenen el culebrot de l’estiu, amb declaracions que mai concreten un pla i que sempre ens recorden la dita que només ens recordem de Santa Bàrbara quan trona.
El problema és conegut, està diagnosticat, s’ha estudiat i no cal perdre-hi més temps. Sobretot, si aquestes setmanes algú proposés tornar a estudiar el que ja sabem, tinguem clar que se’ns vol tornar a enredar, a fer perdre el temps i a procrastinar decisions que no admeten demora.
Com que suposo que un article com aquest ha de repartir responsabilitats, siguem clars, directes, honestos i sintètics. El govern tripartit dels anys 2003-2007 va alertar del problema (amb un estudi de 2004 fet per l’Agència Catalana de l’Aigua), i va ser la regidora Muntsa Niso (IC) qui va proposar com a solució “fer dipòsits d’aigües pluvials”. El següent govern 2007-2011 (PSC-CiU-ERC) va encarregar una diagnosi del clavegueram (200 kilòmetres) de la ciutat, per tal de comprovar l’estat dels col·lectors. Un estudi que va fer l’Ajuntament, amb l’Àrea Metropolitana, i que va liderar Mercè Rius (CiU).
Aquest estudi, a més, va proposar les ubicacions dels 8 o 9 dipòsits de pluvials (que retenen l’aigua quan aquesta cau en una quantitat que el clavegueram no pot absorbir) i va determinar que caldria posar dipòsits antidescàrrega de sistemes unitaris a la línia de la costa, que podrien evitar que les aigües residuals arribessin al mar. Aquest estudi era el “pla director del clavegueram” i va prioritzar la construcció del dipòsit de l’Estrella, que es va finançar amb fons de cohesió europeus en un 80% i amb recursos municipals en un 20%. La tramitació europea es va fer en aquell període, i l’obra va costar 8 milions, que va liquidar –i així inaugurar– el següent govern (PP).
També l’any 2020 –després de quatre anys (!) entre l’inici de l’expedient i la licitació de l’encàrrec– l’Ajuntament va adjudicar de nou un estudi per actualitzar la diagnosi feta deu anys abans i ajudar el desplegament del pla de clavegueram. Qui governava el 2020? Doncs el PSC, amb la resta de partits del consistori llevat del PP, i qui va signar l’adjudicació fou l’aleshores tinent d’alcalde i avui alcalde, Rubén Guijarro. Fins aquí, els fets ens diuen que en un període de 16 anys la ciutat ha estat capaç de construir un sol dipòsit de pluvials.
Si Badalona no decideix i lidera, aquest problema continuarà sent el culebrot de l’estiu
Podem adduir que la crisi econòmica i les lleis antidespesa dels governs centrals han impedit noves inversions, i direm una part de la veritat. Però també hem de reconèixer que no hem tingut un Ajuntament estable ni la capacitat política i tècnica de continuar una feina que va quedar a mitges.
A Badalona, les pluges superiors a 5 litres per metre quadrat ja suposen abocaments a la platja. Això vol dir que si plou poc, ja podem comptar que n’hi haurà. Què es pot fer i què s’ha de fer per evitar-ho? Ho hem dit, escrit i explicat moltes vegades. I és fàcil d’entendre. Primer, continuar desplegant els dipòsits d’aigua pluvial. Segon, incrementar la neteja dels carrers i de les clavegueres. Tercer, incrementar la neteja de les rieres que neixen a la Serralada de Marina.
Tothom hi deu estar d’acord, en això. Però aquí és on ens cal preguntar directament als nostres governants COM creuen que han d’entomar les inversions i la despesa que cal per condicionar la nostra xarxa de clavegueram a tempestes cada cop més fortes i infreqüents, i com pensen que podem minimitzar les afectacions al mar que hi ha a cada pluja.
La resposta que hem d’exigir ha de ser concreta. I “concreta” vol dir que no hauria de ser “declarativa”. Per entomar el repte del clavegueram a Badalona s’ha de partir de la realitat. En 16 anys hem fet una infraestructura de 9 previstes. Cal examinar per què això ha estat així i passar a la següent pregunta. Com podem fer les inversions restants en dipòsits de pluvials i altres mesures, trencant la dinàmica actual?
A mi se m’acudeix només una manera: destinar un comissionat de l’Ajuntament a aquest projecte, dedicat en exclusiva a això i amb un suport tècnic mínim (extern o intern), i construir l’execució d’un pla d’inversió plurianual pel qual dibuixaria 3 o 4 anys de redacció de plecs de contractació de projectes, macrolicitació de la seva execució i adjudicació de l’obra i el seu manteniment en règim de concessió (o no), per fer el pla en els següents 12 anys. I acordar treure aquesta qüestió del dia a dia municipal per convertir-la en un pla que superi les contingències polítiques.
Hi pot haver qui pensi que es pot entomar aquest repte d’una altra manera. O que ho ha de fer una altra administració. És possible, però el que és segur és que si Badalona no decideix i lidera, aquest problema continuarà sent el culebrot de l’estiu.
Ferran Falcó, president de l’associació Restarting Badalona
