El dia que el Línia em va demanar un article sobre els resultats electorals a Badalona, vaig pensar que podria fer una mica d’història i que era una ocasió per explicar quelcom que interessadament continua en l’imaginari d’alguns petits espais polítics de Badalona.
I és que hi ha gent, encara, que pensa que la “culpa” dels resultats de Xavier García Albiol d’aquest 2023 és meva, per haver-lo deixat governar el 2011. Creien que impedint-l’hi, com s’ha fet des del 2015, s’acabaria amb ell. Ara que ja s’ha vist que aquesta estratègia no era la bona, m’agradaria explicar coses que mai havia deixat escrites.
Deia que alguns continuen situant-me a la zona zero del creixement electoral de García Albiol, com si la seva progressió, constant des del 1999, del primer al divuitè regidor del 28 de maig, no fos simplement a causa de la seva capacitat de fer i de connectar amb la majoria dels badalonins.
Com que aquella decisió em va costar cara, necessito i vull reivindicar-la, perquè avui, en les mateixes circumstàncies, la tornaria a prendre. En una campanya es diuen moltes coses, i em penedeixo d’haver dit, en un míting del 2011, que no el faríem alcalde “ni per activa ni per passiva”. Em vaig equivocar, pressionat pels meus i pels altres a no dir el que pensava. Un ha d’aprendre a callar, perquè els resultats són els que obren o tanquen portes. S’ha vist després moltíssimes vegades, per exemple quan Ada Colau va acceptar els vots de Manuel Valls per ser alcaldessa de Barcelona. O quan Dolors Sabater va dir, el 2015, que el 2019 tornaria a fer de mestra.
Jo no vaig votar García Albiol en aquell Ple. Vaig votar-me a mi mateix. Fins i tot vaig avançar-me al que passaria després amb Álex Pastor, quan va rebre els vots de tothom per impedir que García Albiol fos alcalde. Jo també ho vaig plantejar, sense tanta sort. Potser perquè era convergent o perquè el meu perfil era més polític que el de Pastor. És història, però que García Albiol sigui alcalde no és cosa meva: és decisió de la majoria. I decisió també dels regidors municipals.
Aquella nit electoral, la del 2011, a la Llesqueria, un petit restaurant del carrer Iris, en presència de 10 o 15 persones que podria citar, vaig dir que aniríem a l’oposició. Aquella nit també ho vaig comunicar al president Mas, i recordo haver-ho dit a l’actual gerent del Consorci de l’Estrella i exregidor socialista, Francesc López Guardiola. Cal saber-ho per a quan els mediocres i els desinformats –i els mitjans que hi col·laboren– diuen que jo vaig fer servir Badalona de moneda de canvi per Barcelona. O que em van obligar a fer-ho. No.
Vam anar a l’oposició perquè havíem perdut un regidor. Perquè García Albiol havia guanyat amb 11 regidors, un més que els socialistes. Perquè havíem de governar en minoria. Perquè no ens n’hauríem sortit davant la força d’un candidat que va aconseguir atraure mitjans de comunicació d’abast espanyol a Badalona dient algunes veritats incòmodes. Teníem gitanos romanesos a les places i als pisos, teníem sobreocupacions i teníem uns barris en estat de xoc per l’arribada de persones que estaven canviant la fisonomia i l’ús de l’espai públic.
Que ell fos la solució a tot això no és cert. Un alcalde no pot resoldre sol i en poc temps un problema d’aquesta complexitat. Calia temps, recursos, serveis socials i educatius i aplicació de la llei i de les ordenances. Calia tot això, i mentre nosaltres hi posàvem esforç, ell hi posava paraules gruixudes.
Però “en Xavi” sempre ha tingut sort, i quan va agafar l’alcaldia, en plena crisi mundial, els gitanos romanesos van tornar al seu país. Perquè eren aquí, i a València, Madrid o altres capitals d’Europa, portats per les màfies de la mendicitat. I quan van faltar turistes, obres i diners van tornar cap a casa.
M’agradaria explicar coses que mai havia deixat escrites
Hi ha fets que la gent no coneix i que no hem sabut explicar. No teníem altaveus. Per exemple, la gent no sap que aquell govern del 2007 al 2011 va invertir 120 milions d’euros, contra els 19 que va poder invertir després García Albiol. Tampoc sap que vam agafar una Guàrdia Urbana amb 235 agents i la vam deixar amb 302. I que García Albiol, quan va plegar el 2015, en tenia 279.
Les percepcions, en política, són importants, i García Albiol és una màquina fent creure la seva versió de les coses. Amb l’ajuda de les televisions estatals que es veuen als barris, tenia la feina feta.
Amb la seva victòria del 2011 el vam deixar governar, sí. Vaig argumentar que calia que ho fes perquè l’única manera de deixar de governar és començar-ho a fer. També em vaig equivocar dient que “seria un patata” i que la gent veuria que no és possible resoldre-ho tot com ell deia. No va ser un patata, i en plena crisi va comptar amb nosaltres per pactar algunes accions de govern i tenir estabilitat. No li vam deixar regalar llibres de text ni fer la piscina a la Focus. No hi estàvem d’acord, en el primer cas, i no vèiem clar el pla econòmic financer, en el segon. Però ens vam entendre i vam fer altres coses. Coses bones per a Badalona. Vam fer política.
Ara, Dolors Sabater ha dit a VilaWeb que jo he fet una campanya paral·lela a favor de García Albiol. Pot dir missa. Jo crec, en canvi, que la seva aparició d’urgència en campanya va decantar vots que haurien estat abstencions o en blanc cap a García Albiol. I que la idea que el govern dels petits pogués dependre en alguna cosa de Guanyem va disparar encara més les opcions de García Albiol i la seva majoria absoluta.
De la mateixa manera que vaig deixar governar el guanyador del 2011 votant-me a mi mateix, vaig votar Dolors Sabater per ser alcaldessa de Badalona el 2015. Aquí sí que vaig fer el que el partit em va demanar. Si hagués volgut seguir, potser hauria defensat no fer-ho. Però el 2015, la descomposició de CiU i el mal resultat no em deixaven marge per a res més que no fos deixar pas, i deixar les coses on el meu partit volia.
En aquests anys ha vingut el desastre que ens ha portat a l’escombrada dels que governaven contra el guanyador de les eleccions. Mocions de censura o de confiança, alcaldes els uns, els altres… I, al final, potser massa contundentment, la ciutadania ha votat una esmena a la totalitat. I ha guanyat qui hauria d’haver estat governant des del 2011. Crec que si hagués estat així, avui acumularia tres mandats manant i, qui sap, potser estaria tocat pel desgast. En canvi, ara el tenim fresc com una rosa. Amb 18 regidors de 27. I 32 anys a l’Ajuntament. Comença de zero. Com l’oposició, gairebé. I per guanyar-lo, només hi veig una recepta. Projecte, oposició –però també col·laboració– i un relat que demani un reequilibri de forces a l’Ajuntament sobre la base de no posar el “fer-lo fora” per davant del “guanyar les eleccions”.
Els de la Badalona petita, tan convençuts que tenien raó, encara pensen que aquesta bèstia –en el bon sentit– electoral que és García Albiol és obra meva. S’equivoquen. És seva. De la seva renúncia a fer política. Del seu únic projecte, que era que ell no hi fos.
El 17 de juny, García Albiol recollirà els fruits de la bona feina que, en la darrera etapa, ha impulsat Rubén Guijarro. I Alex Montornès o David Torrents. I també la gent d’En Comú Podem. Ho veurem amb les pistes d’atletisme, el passeig marítim o el contracte de neteja.
Els partits que vivien instal·lats en la creença que García Albiol mai arribaria als 14 regidors hauran –haurien– de començar a opositar davant els ciutadans, com opositen els que volen ser advocats de l’Estat. Amb sacrifici i amb mentalitat d’aprovar un examen que d’aquí a quatre anys posarà un altre cop la ciutat davant el mirall. No serviran els fronts populars, les desqualificacions ni les proclames. Servirà haver generat la idea que Badalona necessita un Ajuntament on l’equilibri de forces no sigui quelcom que la paralitzi. Que torni la política, si us plau.
Ferran Falcó, president de l’associació Restarting Badalona
