Hi ha coses que donem per fetes i que no ens qüestionem prou. No ens qüestionem que al rebut de l’aigua s’hi posin taxes (la de residus) que no formen part dels seus costos. No ens qüestionem si una taxa de retirada de vehicles s’ajusta, o no, al cost del seu servei. No ens qüestionem determinada fiscalitat que clama al cel per simplement capturadora i no recaptadora, com la plusvàlua. Al terreny privat, hem acceptat com una fatalitat que ens truqui qui no volem que ens truqui, o que quan nosaltres necessitem parlar amb algú de qui som clients ens atenguin malament, de lluny, o des de contestadors automàtics.
Hi ha moltes coses quotidianes que assumim com una fatalitat, com un peatge, o que simplement no sabem per què passen.
Això mateix ens passa amb el que paguem per consumir a dins dels aeroports. Aquest article no va de les ampliacions anunciades de Barajas o frustrades del Prat, però si em deixen, hi dedicaré un minut de la seva lectura: a Barajas s’hi invertiran 2.500 milions d’euros sense gaires problemes perquè físicament tenen espai per fer-ho. Ho faran sobre 28 hectàrees i hi invertiran en millores de l’aeroport (només faltaria), però sobretot a generar un nou espai hoteler, comercial i logístic. Al Prat (que no a Barcelona) s’hi havia d’invertir la xifra de 1.700 milions, també en millores de l’aeroport, però també en tot un creixement “immobiliari” que donava suport al negoci d’Aena. El problema, aquí, és físic, perquè és complicat créixer i, a partir d’aquí, neix la consciència de com aprofitar millor l’espai que tens. Tanmateix, i això donaria per a un altre article, aquí l’esperit crític –fruit de l’escassetat de sòl– també és més evident perquè, al cap i a la fi, s’és més conscient de les directives europees que cal complir, i se sap que l’actual aeroport podria tenir, sense grans inversions, més operacions de les que s’hi fan.
Deixin-me, però, que torni a parlar-los de qüestions aparentment menors, seguint el fil de les coses que ens passen i que no ens qüestionem prou.
Seria lògic, raonable, que es limitessin els preus del que valen les coses als aeroports
Per què no ens qüestionem que a dins dels aeroports hàgim de pagar preus còsmics? La resposta és una: perquè sabem que serà excepcional, i això té dues consideracions: la que aconsegueix que quan entrem a dins d’un aeroport ens pugui la il·lusió o l’obligació del viatge i estiguem disposats a pagar el gust i les ganes en els temps d’espera, i la segona, la manera com l’Estat sotmet els licitadors que volen instal·lar-s’hi, que tanmateix saben que hi tindran uns clients captius que hauran de pagar el preu que els diguin que val un entrepà dolent. Aleshores, com que uns i altres saben que tindran captius els viatgers, pacten pagar molt per usar espais i cobrar molt als qui hagin de passar-hi i no tinguin alternativa.
Aena és una empresa cotitzada, i l’Estat en té un 51%. Ha declarat guanys que superen els 1.000 milions en el darrer exercici fiscal. Si considerem que l’Estat som tots nosaltres, sembla bo que sigui així. La qüestió és si és lògic que l’Estat capturi rendes de particulars generant uns preus que no s’ajusten a res més que a una condició monopolística.
Aena ha de fer inversions, i tant que sí. I necessita resultats. Però tinc la impressió que els avions i els passatgers són el menys transcendental en un negoci que sempre que creix ho fa per generar ciutats amb gent captiva que hi passarà unes quantes hores, i on s’acabarà consumint.
Els ciutadans, que al cap i a la fi som l’Estat, no hauríem d’acceptar un sistema que fa pagar preus d’or als qui volen treballar-hi, els quals els traslladen als qui han d’usar les seves instal·lacions. Seria lògic, raonable, que es limitessin els preus del que valen les coses als aeroports. Jo no proposo col·lectivitzar els aeroports, ni que siguin gestionats com si fossin ministeris ni impedir-los guanyar diners. Però de la mateixa manera que se senten veus que pretenen limitar els lloguers dels privats que tenen un habitatge, semblaria lògic que es poguessin limitar els preus que s’han de cobrir per fer rendibles –molt rendibles– societats estatals publicoprivades que, repeteixo, han guanyat més de 1.000 milions d’euros el darrer any. Per cert, als Estats Units, això de limitar els preus ja es fa. Avui.
Ferran Falcó, president de l’associació Restarting Badalona
