“Si l’administració té alguna cosa, és temps”. Això m’ho deia un funcionari quan l’interpel·lava sobre la necessitat de prendre decisions que, seguint un procediment administratiu reglat, poguessin resoldre un problema dels que, per manca de decisió, s’allarguen més del compte.
I és que potser és veritat que l’administració té temps, però qui no en té és la gent. La gent que paga el sou dels qui se situen sota la protecció d’una administració, que pot ser petita o gran, però que pot fer –per manca de recursos, per manca de coratge, per manca de lideratge o per manca de ganes– que un tema s’eternitzi fins a acabar amb una idea de negoci, amb un projecte urbanístic o amb una vida professional. Pot passar a qui s’ha passat anys i panys en un procediment judicial, a qui espera una llicència per obrir o aixecar un negoci o una casa, a qui pretén dur a terme una inversió industrial o empresarial o a qui espera un ajut per la dependència.
L’administració no va bé, i dir-ho no és atacar la gent que hi treballa ni voler que sigui així.
Hi ha hagut, darrerament, alguns articles que han posat negre sobre blanc la crisi de l’administració pública. A El País, el professor Carles Ramió el titulava El hundimiento de la administración. Al bloc de Saül Gordillo hi escrivia Juan Ignacio Soto, secretari municipal i membre del consell rector de l’escola d’administració pública. En recomano la lectura, sobretot perquè l’autoritat d’ambdós és indiscutible, i tots dos, com a mínim, comparteixen que calen canvis profunds per assegurar que els serveis públics no continuïn en aquesta degradació, que només pot agradar als qui voldrien el seu desmantellament. Els “Milei” de torn apareixen quan ja s’ha esgotat la paciència dels ciutadans que viuen fora del sistema públic, que necessiten i paguen, per la manca d’una administració eficient que, llegint Ramió, “cau sense remei en mans de les captures sindicals i corporatives alienes al bé comú i a l’interès general”.
L’administració no va bé, i dir-ho no és atacar la gent que hi treballa ni voler que sigui així
Als 80 estrenàvem una administració plena de gent jove, preparada i amb ganes de construir serveis públics, i quaranta anys després tenim una administració envellida, grassa, poruga i assentada en uns privilegis que el professor Ramió descriu a partir d’uns horaris, d’uns dies d’assumptes “propis”, d’una laxitud i d’un descontrol del compliment de les pròpies funcions que, si bé no es poden generalitzar, sí que corquen molts espais del servei públic.
Tanmateix, l’administració no atrau prou talent, no dona espai a les noves professions, no permet redistribuir ni redimensionar plantilles i no té un lideratge polític capaç de forçar-hi canvis, amb el desgast que suposarien. Al seu article, Soto situa la causa del col·lapse al qual s’acosta l’administració en la progressiva politització i “desprofessionalització” de la funció pública. I defensa un model ben separat de funcions, l’administrativa sotmesa a la política, però diferenciades.
Aquesta posició es pot entendre i compartir, però no podem obviar que en els darrers anys, i a causa de la corrupció, la progressiva separació de funcions –polítiques i administratives– que ha fet que els “polítics” gairebé no puguin ni conèixer els treballs tècnics o els informes que s’introduiran dins d’un expedient ha creat uns espais “grisos” per a funcionaris que poden “fer política” i aplicar ideologia des dels seus llocs de treball, sense que se’ls pugui qüestionar.
Per aplicar la idea de separar amb claredat la funció pública de la direcció política, cal tenir clar que la política mana sobre l’administració, ambdues sotmeses a la llei. I treballar des de la confiança, amb un comportament ètic i professional que hauria de ser el primer requisit per ocupar qualsevol lloc de servei públic.
Que els tècnics ho tinguessin clar i que els polítics sabessin que això no els dona carta blanca per fer i desfer, sinó només per aplicar el seu pla de govern, seria necessari. Tan necessari com tenir un Parlament, un Congreso i una Eurocambra que deixessin de regular sobre tot i a tota hora per justificar-se en la seva existència. La burocràcia és l’altre gran problema de l’administració: l’atura, la desorienta, l’estressa, li pren sentit, l’empobreix i la lliga de mans i peus. Si els metges de primària, els directors d’institut, els directors de centres de recerca o els directors de museus no haguessin d’estar tot el dia fent paperassa, segur que els serveis públics es prestarien millor.
Ferran Falcó, president de l’associació Restarting Badalona
