Sé que el titular d’aquest article no genera optimisme, malgrat l’oportunitat que tenim al davant, la qual té com a pilar la vacunació massiva de ciutadans contra la Covid-19, i la dotació milionària de fons europeus per a la recuperació econòmica que impulsa la Unió Europea, que preveu transferències a l’Estat espanyol de 140.000 milions d’euros equivalents a l’11% del PIB espanyol del 2019.
Aquestes dues palanques són clau per poder recuperar l’economia al nostre país, però intueixo que sense una tercera palanca seran insuficients. Abans d’entrar a avaluar-ne les raons, i de fixar quina és aquesta tercera palanca, parlem del dany causat per la Covid-19 i altres dades de context que no podem perdre de vista a l’hora de veure per què no soc tan optimista respecte a la suficiència de les palanques que ens han d’impulsar de nou endavant.
L’impacte de la Covid-19 en vides humanes és extraordinari. Gairebé 45.000 morts. Tots en coneixem. L’impacte de la Covid-19 en pèrdua de riquesa també ho és. El Banc Mundial situa l’impacte global de pèrdua de PIB mundial als nivells del que va passar al món amb la gran crisi, la gran depressió, del 1929. A la zona euro, Espanya gairebé dobla la pèrdua de riquesa mitjana a la UE. Una pèrdua de 13 punts. L’equivalent, si fa no fa, al pes que té el turisme al nostre país.
Altres dades que potser no són tan conegudes em porten a introduir la idea de la tercera palanca, sense la qual les altres dues poden ser insuficients i abocar el nostre pla de recuperació a la frustració. Tenen a veure amb explicar que no podem obviar que tenim l’economia dopada. Ho saben tots els sectors econòmics que estan navegant en aquest temporal gràcies als crèdits ICO, als ERTOs, al seu replegament estratègic… Cal preguntar-se què passarà si aquest dopatge de l’economia que han procurat els Estats i les diferents administracions es deixa de donar. I com fem la transició entre aquest “desdopatge” i la injecció de fons europeus que formen part de la solució. Aquests fons han de servir per reactivar l’economia, per recuperar les empreses i la capacitat fiscal que proveeix serveis públics. I aquí és on vull introduir la tercera palanca.
Algú sensat i coneixedor de l’administració pública pot afirmar que som capaços de “gastar” o “invertir” aquestes quantitats de diners amb l’actual regulació de la contractació pública? Amb les cotilles que la llei d’indexació imposa a les grans concessions? Senzillament, això és impossible. És impossible perquè la crisi del 2010 va dissenyar uns protocols, uns procediments, unes rutes orientades a NO gastar. Per dir-ho ras i curt: la burocràcia creada, els controls, informes, fiscalitzacions, anuncis i garanties que tenen els procediments de despesa fan inviable invertir en el temps que se’ns dona el que la UE preveu injectar perquè l’economia engegui.
Només una dada: Espanya va rebre fons europeus per valor de 56.500 milions d’euros el període 2014-2020… I només en va executar 19.000 milions, prop del 35%. Això en 7 anys! L’esborrany –que quan es publiqui aquest article podria ser definitiu– de Real Decreto Ley pel qual s’aproven mesures urgents per a la modernització de l’administració i l’execució del pla de recuperació no convida a pensar que podrem millorar aquest percentatge. I això, en una situació econòmica delicadíssima, no és una bona notícia. Per posar només un exemple: la norma preveu agilitar els procediments de contractació només per a les obres no harmonitzades, les que no superen els 5,3 milions d’euros. Per a la resta, és a dir per a la majoria de les que necessitem per tirar endavant, els tràmits faran impossible l’èxit.
I aquesta és la tercera palanca, imprescindible, per aprofitar de veritat les dues primeres. Perquè si vacunem la gent, rebem els fons però no som capaços d’invertir-los amb celeritat, haurem perdut, no només l’any 2021, sinó també la possibilitat de reconstruir el que la pandèmia s’ha endut.
Per aquesta raó, en la tria de projectes i en la normativa per desplegar-los, cal un exercici de confiança i no de desconfiança. I calen eines pensades per fer despesa i no per no fer-la. Els projectes han d’estar madurs, han d’incorporar les claus d’eficiència ambiental, social i econòmica, han de poder multiplicar els euros que s’hi posin en creació de valor (llocs de treball, impostos, llicències, innovació) i han de tenir un consens territorial que els faci indiscutibles. Si no passen aquestes barreres, seran diners llançats o no gastats.
Ferran Falcó, president de l’Associació Restarting Badalona
