Només es pot actuar pensant i només es pot pensar actuant. Aquesta frase d’un llibre de la Marina Garcés, tot just a les primeres pàgines, em va deixar el cervell encallat una bona estona. Pensament i acció es transformen i s’empenyen l’un a l’altra, aclareix seguidament la Marina. D’això en diu “posar el cos”, com una síntesi que articula aquest equilibri d’acció i reflexió, més una bona dosi de compromís. Ho trobo brillant per simple i profund a la vegada. Una fórmula magistral que podem aplicar a tots els àmbits de la vida.
La cultura d’emprenedoria nord-americana presumeix, exageradament, del fet d’equivocar-se una vegada i una altra; d’aprendre de l’error; de caure i tornar-se a aixecar; de fracassar molts cops fins a arribar a la fórmula de l’èxit. No es tracta d’aplicar el mètode de prova i error (útil en ciència quan hi ha molt poc coneixement sobre el problema a solucionar) sense senderi, ja que en l’esfera professional et pot portar a encadenar trompades fins a quedar completament ensorrat.
Però el que sí que acostuma a funcionar és plantejar solucions basades en un bon nivell d’anàlisi i coneixement previ, posar-les en pràctica i anar-hi fent ajustos i canvis a partir de l’observació del que va bé i del que no. Una barreja adaptada del mètode científic i del d’aproximacions successives (i que em perdonin científics i matemàtics per la frivolitat). Potser d’això Rajoy en diria “oiga! el sentido común”.
Penso que els governs i les administracions públiques també haurien d’aplicar aquest mètode. Aquest sentit comú. Basar-se molt més en l’experimentació sense por d’equivocar-se i rectificar. Percebo als governs del nostre entorn una por de prendre decisions, és a dir de GOVERNAR, que els paralitza. Por de les repercussions mediàtiques, de les xarxes socials, de les enquestes i de les estructures organitzatives dels partits polítics.
Percebo als governs del nostre entorn una por de prendre decisions, és a dir de governar, que els paralitza
La defensa del català a l’escola, l’ampliació de l’aeroport, la candidatura dels Jocs Olímpics d’Hivern o, i aquest és devastador, un model per a la transformació energètica en són exemples clars. Tampoc tenim decisions, analitzades i compartides però valentes, sobre el futur de l’economia del nostre país: els plans de competitivitat i de reindustrialització semblen més aviat cartes als Reis d’Orient que serveixen per articular un cert discurs i no disgustar ningú.
Sorprenentment, la candidatura de Barcelona per ser la seu de la Copa Amèrica de Vela no ha estat sotmesa a cap procés de participació ciutadana ni a cap referèndum, però no trigaran a sortir col·lectius contraris o ofesos i l’oposició política de torn, que trobarà algun motiu per oposar-s’hi radicalment. Espòiler: la col·laboració publicoprivada, un esport elitista (per no dir pijo), més turisme…
A Badalona fa més de dotze anys que esperem el museu del còmic. Fins i tot té una entrada a la Viquipèdia. I gairebé fa vint anys que l’Ajuntament va adquirir la Torre Codina, espectacular masia del segle XIV ubicada al barri de Canyet, que s’assigna com a habitatge d’un agent de la Guàrdia Urbana, per custodiar-la, mentre es decideix quin ús públic se li ha de donar. Vint anys pensant. Fa riure.
Recentment, el govern municipal de Badalona ha decidit vendre en subhasta pública l’antic mercat del peix, un altre edifici tancat des de fa més de dotze anys i en estat d’atrotinament avançat. Per fi una decisió, no sé si bona o dolenta, però UNA DECISIÓ!
Estic a favor de la participació ciutadana, de les decisions compartides, de la transparència, de la inclusió i de millorar la democràcia, al cap i a la fi. Però no a costa de l’immobilisme i d’anar perdent oportunitats de progrés que pagaran els nostres fills.
Estic a favor de governs que prenguin decisions, les monitoritzin i les rectifiquin. Sense por.
Martí Casamajó, membre de l’associació Restarting Badalona
