A L’home revoltat, Albert Camus ens explica que l’autèntica revolta consisteix a dir no. Un no que nega, però que no renuncia. Un no que posa límits i diu “fins aquí sí, però més enllà no”. Callar és deixar creure que no es jutja ni es desitja res, que ens és igual. El revoltat és el que fa mitja volta, el que planta cara. Tot gest de revolta implica una presa de consciència i invoca el que és preferible sobre el que no ho és.
L’any 1967, Muhammad Ali, en aquell moment campió mundial de boxa i un ídol per a molts americans, va dir no a ser reclutat per anar a la guerra de Vietnam: “Els meus enemics són els blancs, no el Viet Cong, ni els xinesos ni els japonesos. Els blancs són els meus opositors quan vull llibertat, quan vull justícia i quan vull igualtat. Ni tan sols em defensen aquí a casa, a Amèrica, i voleu que vagi a algun lloc i lluiti?”. En aquell moment, l’opinió pública americana encara era molt favorable a la guerra. Ali va ser condemnat a 5 anys de presó i va arribar a ser definit com l’home més odiat d’Amèrica. Finalment, el juny de 1971 el Tribunal Suprem li va donar la raó i no va haver d’anar a la presó. En aquests 4 anys, l’oposició a la guerra de Vietnam va créixer moltíssim, i Ali es va convertir en una figura molt destacada de l’orgull racial dels afroamericans durant el moviment pels drets civils i al llarg de la seva carrera.
Trobaríem molts exemples de gestos de revolta que han marcat moments decisius per al progrés de la humanitat. Però crec que cal reivindicar el no com a gest de revolta en la proximitat i en el dia a dia.
Gestos de revolta com el de Bellprat, un petit municipi de l’Anoia que va quedar molt afectat per l’incendi iniciat a Santa Coloma de Queralt el juliol de l’any passat. Ara hi ha 3 projectes energètics que afecten el poble: un parc fotovoltaic de 65 hectàrees a 500 metres del poble, 10 aerogeneradors de 200 metres d’altitud i el projecte d’una línia de molt alta tensió (MAT) que està projectada només a 200 metres del nucli urbà. Sembla una broma, oi? Bellprat ha dit no i ha decidit posar barreres a l’entrada del poble per impedir l’accés als que hi vagin a executar aquests projectes.
Crec que cal reivindicar el no com a gest de revolta en la proximitat i en el dia a dia
Hem de revoltar-nos quan a la gasolinera ens obliguen a passar per caixa a deixar el DNI, anar a omplir el dipòsit i tornar a pagar. Com es nota que no han d’esforçar-se gaire per tenir clients: solucionen els seus problemes fent-nos treballar i, de passada, augmenten els marges de benefici.
Hem de revoltar-nos quan ens truquen del banc per dir-nos que hem d’anar a l’oficina (una d’aquelles que ja no en queden i que quan hi vas t’hi pots passar mig matí per fer una simple gestió) a presentar el DNI si no volem que ens bloquegin el compte corrent per culpa de no sé quina normativa.
Hem de revoltar-nos quan un funcionari ens demana omplir un formulari amb les nostres dades que aquella mateixa administració ja té perquè els hi hem donat mil cops. Heu de saber que la llei ens empara en això.
Dir no i revoltar-se ens complica la vida, però l’alternativa és callar i abaixar el cap, abandonant-se a la desesperació tot acceptant una situació injusta que molt sovint desemboca en ressentiment i recança.
Alerta! No confondre el no de L’home revoltat amb la cultura del no, la del fenomen NIMBY (Not In My Backyard), que rebutja sistemàticament qualsevol infraestructura “lletja” que els pugui molestar (presons, incineradores, centres de desintoxicació, aerogeneradors, superilles, etc.), com si resoldre els problemes que ens afecten com a comunitat no anés amb ells.
També reivindico, ara que s’acosten les eleccions locals, el no a les propostes polítiques construïdes amb declaracions de principis i paraules que sonen bé però buides de contingut concret i realista. El gest de revolta no passa per abonar-se a les opcions populistes construïdes des de la irresponsabilitat, sinó per ser molt més exigents a l’hora de decidir el nostre vot, cosa que un cop més implica presa de consciència i esforç.
Per poder dir un sí convençut, cal haver dit no unes quantes vegades.
Martí Casamajó, membre de l’associació Restarting Badalona