“Si l’administració té alguna cosa, és temps”. Això m’ho deia un funcionari quan l’interpel·lava sobre la necessitat de prendre decisions que, seguint un procediment administratiu reglat, poguessin resoldre un problema dels que, per manca de decisió, s’allarguen més del compte. I és que potser és veritat que l’administració té temps, però qui no en té

Barcelona, l’Hospitalet, Sabadell, Sant Feliu de Llobregat, Montcada i el Prat de Llobregat. Sis ciutats que han soterrat infraestructures, o que les soterraran, amb plans concrets i finançaments tancats. En alguns casos, per soterrar el tren, i en d’altres, per soterrar els cotxes. Amb llargades de túnels des del modest quilòmetre a Sabadell fins als

Ja fa més de 175 anys que el Miquel Boada va aconseguir que es fes realitat el seu projecte, la línia de ferrocarril Barcelona Mataró. Era un projecte amb uns objectius clars, connectar el Port de Barcelona amb Mataró amb una tecnologia disruptiva, la màquina de vapor. Aquesta era molt més ràpida i eficient que

Hi ha coses que donem per fetes i que no ens qüestionem prou. No ens qüestionem que al rebut de l’aigua s’hi posin taxes (la de residus) que no formen part dels seus costos. No ens qüestionem si una taxa de retirada de vehicles s’ajusta, o no, al cost del seu servei. No ens qüestionem

De la Catalunya dels 7,9 a la dels 9,2 milions de persones el 2030 Aquesta és la previsió amb la qual treballa l’Idescat. És a dir, que si ara –dades del 2023– som 7,9 milions, d’aquí a sis anys serem 1,3 milions més. El salt de la Catalunya dels 6 milions a la del 2030

Faré servir noms inventats per explicar realitats de joves que, malgrat la imatge i les nefastes dades oficials dels nostres estudiants, ens ensenyen que n’hi ha molts que s’espavilen, que estudien i que treballen alhora, que s’esforcen i que se’n surten. Tot això ho faig arran de l’informe PISA, que posa els estudiants catalans a

No és un arbre. És una estructura lluminosa. No és el més alt de l’univers, ni d’Espanya. Costa diners. És a prop d’uns barris ben pobres i d’una ciutat amb moltes necessitats, i només es posa a major glòria de l’alcalde. Nadal és cultura i tradició, i no consum desmesurat i incentivat amb diners públics…

L’estima que li tinc a Xavier Casinos, a qui llegeixo en la seva sèrie d’articles sobre la Barcelona Secreta a La Vanguardia, m’anima a escriure per contradir-lo per un altre article que va publicar en aquest mitjà que compartim i que parlava de les limitacions que podia tenir transformar oficines en desús de Barcelona en habitatges. L’article feia una

Tranquils. El títol de l’article busca l’interès (el clic). Una altra cosa ja serà que l’esforçat lector arribi a llegir tot el que ara em proposo dir sobre quelcom tan enrevessat i complex com és el Pla Director Urbanístic Metropolità (PDUM) que ha de substituir el Pla General Metropolità (PGM) del 1976. I és enrevessat

És normal que ens sentim orgullosos dels nostres fills, germans o familiars que viuen fora del país i que hi treballen després d’haver passat una temporada estudiant un màster, un doctorat o simplement perquè han acceptat una feina millor que la que tenien aquí. Poder dir que tens algú proper treballant en una gran companyia,