Confesso que no hi sé anar. Fins i tot diria que no m’atreveixo a agafar-los. Però també he de dir-vos que el problema que tinc amb els patinets no és culpa seva, sinó meva. Potser per l’edat que tinc no m’hi veig a sobre. Simplement no confio en mi mateix, a l’hora de manegar-los. I el mateix em passa amb les motos, que mai n’he conduït. En canvi, sí que m’atreveixo amb les bicicletes, i m’agrada anar-hi.
Però anem al tall. El patinet, en si mateix, no és el problema que tants ciutadans creuen i manifesten que és. El problema és qui el condueix, qui no sap fer-lo servir o qui creu que el pot fer servir per fer-li fer coses per a les quals no està dissenyat.
Per això, i perquè crec que el patinet –o la bicicleta urbana– és aquí per quedar-s’hi, estic a favor de regular-ne l’ús, i d’educar-lo. I, de fet, no estic fent cap proposta futurista. La tecnologia i algunes companyies que en promouen l’ús compartit tenen els recursos per evitar el que hi ha a l’origen de la seva mala fama: l’incivisme dels seus usuaris. Perquè els patinets que tenen propietari –que són privats, per entendre’ns– són els que, conduïts per segons qui, es converteixen en un malson col·lectiu. Imagineu-vos, però, un patinet d’ús compartit que només es pot deixar aparcat allà on l’autoritat disposi, perquè va dotat d’un sistema que reconeix l’aparcament i que no deixa de facturar a l’usuari si no troba el patinet al seu lloc. O bé imagineu-vos un patinet que disposa d’una localització precisa que el pot desconnectar de la seva bateria elèctrica si es troba circulant per una via no autoritzada. O bé que disposa d’un límit de velocitat que no es pot alterar. I d’uns sensors que, com en el cas dels cotxes, poden percebre el risc de topar amb una persona o lloc concrets.
Els patinets no s’esfumaran, i la millor opció és aprofitar la tecnologia per fer una regulació que vagi més enllà del casc i l’assegurança
Tot això que dic, i molt més, és possible. De fet, hi ha companyies que, d’acord amb universitats de prestigi, estan incorporant sensors de pol·lució que emeten dades obertes i que serveixen als investigadors de la qualitat de l’aire urbà saber en quins punts concrets i en quines hores la contaminació és més o menys alta.
La tecnologia disponible pot ajudar la governança de les ciutats, i fer-les més amables i menys contaminades. I si tots estem d’acord que els patinets han arribat a les nostres ciutats amb voluntat de quedar-s’hi, hem de fer el debat sobre si els preferim particulars, perquè el policia local els persegueixi aleatòriament i individualment si trenquen la norma municipal, o si promovem un servei compartit que disposi de tecnologia per forçar de manera general que se’n faci un bon ús.
Jo crec que la segona opció és, no només la bona, sinó irreversible. I que les ciutats han de dotar-se de més infraestructures per a aquesta mena de mobilitat, que creixerà i que ha de ser compatible amb el transport públic tradicional. És més, crec que una bona via per explorar i treballar seria que el transport públic tradicional incorporés als seus serveis una oferta “de darrera milla” de vehicles de mobilitat personal complementària a la tradicional. Ningú com ells coneix el terreny, les freqüències, els usos del carrer… I ningú com ells pot incorporar amb facilitat aquesta mena de servei d’ús compartit que és aquí per quedar-s’hi, i contra el qual no hi ha “barreres al camp” per posar-hi.
Seria bo que més ajuntaments fessin el pas endavant que la tecnologia pot proveir i que els ciutadans demanden a favor d’una mobilitat més cívica i sostenible. Però es detecta en alguns d’ells la por tradicional dels que no coneixen les solucions, i no semblen disposats a afrontar els problemes. Els patinets no s’esfumaran, i la millor opció és aprofitar la tecnologia per fer una regulació que vagi més enllà del casc i l’assegurança per incentivar-ne un ús compartit i respectuós.
Ferran Falcó, membre de l’associació Restarting Badalona
