La digitalització, com bé hem vist durant aquesta pandèmia, no és una opció. És una obligació. I quan parlem de digitalització no només hem de parlar d’empreses i individus, hem de parlar també d’administració pública, sistemes educatius i sanitaris, infraestructures, etc. Avui toca parlar de les smart cities o ciutats intel·ligents. La definició de ciutat intel·ligent és molt àmplia. Hi ha ciutats que, amb un “simple” sistema d’avís per a conductors de places d’aparcament disponibles, ja s’autoqualifiquen d’intel·ligents, i d’altres que implementen complexos sistemes d’intel·ligència artificial que, gràcies a una extensa xarxa de sensors distribuïts per tota la ciutat, poden decidir de forma instantània i autònoma micropolítiques públiques, com canviar el sentit de la circulació d’un carrer per descongestionar una via col·lapsada, avisar les forces de seguretat de situacions de risc potencial o donar prioritat puntual als vianants en determinades vies per evitar aglomeracions previstes.
Digitalitzar grans entorns, que afecten milers o centenars de milers de persones, no sempre és senzill ni obvi, i és per això que es necessiten bancs de prova per experimentar i posar a punt dites tecnologies. Aquests bancs de prova, per tal de resultar útils a empreses i centres de recerca, necessiten ser prou grans perquè els experiments puguin ser significatius, però no massa grans per tal que l’experimentació es pugui efectuar en un entorn controlat i que no s’escapi mai del control dels tècnics. En aquest sentit, ja hi ha diverses ciutats al món, sobretot als Estats Units, però també a l’Àsia, que s’han ofert com a banc de proves per a aquest tipus de tecnologies.
De fet, la mateixa ciutat de Badalona o, almenys, una part important d’ella, es podria oferir com a banc de proves de tecnologies per a la ciutat intel·ligent. Per les seves dimensions, per la seva configuració i per l’heterogeneïtat urbanística dels seus barris, Badalona podria ser un excel·lent banc de proves perquè empreses i centres de recerca de tot el món poguessin experimentar amb la mateixa ciutat.
Ser un banc de proves per a aquestes tecnologies suposaria grans beneficis als seus ciutadans tant en el curt termini, en viure a una ciutat tecnològicament avançada, com en el llarg termini, en ser un atractor d’empreses i centres tecnològics del ram, amb el volum de nova ocupació que això crearia. A més, el tipus d’ocupació que es generaria seria tant d’alta qualificació −enginyers civils, informàtics, de telecomunicacions, urbanistes, etc.− com de baixa i mitja qualificació. Per tant, sembla aquesta una molt bona opció que els poders municipals haurien de considerar en el curt termini.
Cert és que una ciutat intel·ligent no es pot improvisar sense una feina important de contacte amb les potencials empreses i centres tecnològics interessats, però també és cert que ara se’ns obre una oportunitat única d’accés als fons europeus del Pla de Recuperació, Transformació i Resiliència i, sens dubte, això s’hauria d’aprofitar des de Badalona. No és, a cas, la construcció d’una ciutat intel·ligent un pla de transformació per a una ciutat?
Ignasi Belda, membre de l’associació Restarting Badalona
