Tanquen l’oficina bancària del meu barri. Els veïns varen protestar, l’altre dia. Em temo que la seva protesta quedarà en res. La queixa democràtica ja no es mou en aquests paràmetres. Té més possibilitats una piulada viral o un TikTok que quatre cartells penjats a les parets del barri i una manifestació “física” i cívica. Són els signes dels temps. Les decisions cada cop es prenen més lluny, i menys per la pressió cívica de la gent. Les protestes, si són digitals, millor. I les presencials i pacífiques, massa sovint o gairebé sempre, no donen resultat. És probable que la gent demani coses on no es decideix allò que els preocupa. El que passa és que anem molt perduts en aquest nou món, global per enrevessar responsabilitats i molt local a l’hora de repartir-ne les conseqüències. I potser això, que passa, no és tan innocent.
Els fets no ens donen la raó als que pensem que les societats es construeixen amb grans consensos, i que la veu de la gent ha de trobar l’escalf dels governants per temperar-la i interpretar-la. I que els governants han de poder imposar el sentit comú i obligacions de corresponsabilitat a les grans corporacions globals.
La desaparició de l’oficina se suma a la lenta i inexorable “transformació” del negoci bancari cap a alguna cosa que no tindrà res a veure amb aquella atenció a les famílies mitjanes del país ni amb la cura i atenció que tenien dels noms i cognoms de les famílies del barri. Els diners d’un compte corrent ja no interessen. Els diners no tenen valor i els bancs busquen noves maneres de fer el seu negoci. Ho entenc, però enyoro aquell model de construcció social: estalvis, estudis, feina, progrés.
M’agrada recordar quan els meus pares em van obrir la llibreta d’estalvis, la primera, a Banca Catalana, amb 25 pessetes. El valor de l’estalvi i l’autoresponsabilitat per fer créixer aquella llibreta van ser més educatius que segons quins currículums que es donen a les escoles d’avui. A les meves filles encara els feia guardar totes les monedes que corrien per les jaquetes i butxaques dels pantalons per anar fent pila i, un dia, portar-les al banc i ingressar-les als seus comptes. Ara ja no ho faria. Si ho fes, molestaria els pobres banquers que hi treballen, que ja no estan pendents de mi ni de fomentar el valor de l’estalvi entre els infants, sinó de si jo soc algú que pugui canviar de cotxe, de telèfon, d’assegurança o, potser, de si vull posar-me una alarma a casa. No fos cas.
Enyoro aquell model de construcció social: estalvis, estudis, feina, progrés
Explico coses que només poden entendre, suposo, els que ja superen els 50 anys o s’hi acosten. Jo no soc dels que van créixer emmirallats en una realitat de crèdits a preus baixos, a creixements de bombolla, que van afavorir administracions que competien entre elles per veure qui feia més, qui prometia més, i de franc. Tampoc no soc de la generació de la postguerra, ni de la guerra. Soc dels que recorden que els pares van començar a treballar d’aprenents, estudiant de nit. O dels que varen viure tancaments de fàbriques als anys 80 i l’impacte que això va tenir en les famílies. Dels que ens banyàvem un cop –o dos– a la setmana, compartíem la roba entre els germans i fèiem festa el diumenge si a taula hi havia un pollastre a l’ast.
La despersonificació de la societat occidental és una de les malalties que no sabem curar. Quan al capdavant de les empreses no hi trobes el propietari, físic, pots intuir que si tens un problema acabaràs trucant a un telèfon i parlant amb una màquina. Una màquina per quan et vols queixar, però un pesat que truca a totes hores quan et vol vendre alguna cosa.
Si no s’escolta la gent, si no hi ha ascensor social per a la majoria, si les persones veuen el futur amb temença o resignació, si no se senten escoltades en el seu neguit i si es consolida i es fa estructural aquesta crisi que va començar el 2007, tindrem més gent abocada a escollir “solucions” que provenen del que més crida. En diuen “populisme”. Una malformació de la democràcia orientada a substituir el parlamentarisme per un estil de governar més autoritari, menys compromès amb la separació de poders i més procliu a restringir la llibertat de la gent.
Que lluny que queden les protestes socials que obtenien resposta. El 2025 farà 40 anys que el barri de Pomar de Badalona va segrestar un autobús que l’Ajuntament volia eliminar. Fa un mes va tancar l’oficina bancària del barri i no va passar absolutament res. Hi han deixat un caixer automàtic, i gràcies. És un exemple que se suma a molts altres microexemples que van fent pila i omplint el pap del descontentament social. Farien bé els que creuen en la democràcia de facilitar i no afeblir més els moviments veïnals o els agents socials (patronals incloses) a base de no empoderar-los i fer-los passar l’estona amb reunions absurdes. Farien bé els moviments socials d’entendre que la representativitat no te la donen uns pocs veïns. Faríem bé –tots plegats– de reflexionar a fons sobre la societat que necessitem. No cal tornar al passat, però cal veure-hi els fonaments del que ens va fer progressar: diàleg, empenta, responsabilitat i confiança mútua. I fer-nos altre cop fabricants, però d’això ja en parlarem un altre dia.
Ferran Falcó, president de l’associació Restarting Badalona
