El 1987, la Generalitat va llançar la campanya Som 6 milions, que en un dels anuncis deia “… i per governar-nos i ajudar-nos a progressar tots plegats tenim la Generalitat”. Ningú farà la campanya Som vuit mil milions. Qui l’hauria de fer? L’ONU, que és qui ens compta? El passat 15 de novembre vam arribar als vuit mil milions de persones al món, xifra que és el doble de la població de fa només quaranta-vuit anys. La població mundial està creixent al ritme més lent des del 1950 i el 2020 va caure per sota de l’1%. Les últimes projeccions de les Nacions Unides suggereixen que la població mundial podria créixer fins als 9.700 milions el 2050. Es preveu assolir un màxim d’uns 10.400 milions de persones durant la dècada del 2080 i mantenir-se en aquest nivell fins al 2100.
La pregunta és inevitable: és compatible el creixement continuat de la població amb el desenvolupament sostenible?
Segons l’ONU, el creixement ràpid de la població fa més difícil erradicar la pobresa, combatre la fam i augmentar la cobertura dels sistemes de salut i d’educació. Per contra, assolir els Objectius de Desenvolupament Sostenible de l’Agenda 2030, especialment els relacionats amb la salut, l’educació i la igualtat de gènere, contribuirà a reduir els nivells de fecunditat i a alentir el creixement de la població mundial. Per tant, anem bé, diria el meu jo simplista-optimista.
Però l’ONU també preveu que la proporció de la població mundial de 65 o més anys augmenti del 10% actual al 16% el 2050. Llavors, el nombre de persones de més de 65 anys a tot el món serà més del doble que el nombre de nens menors de 5 anys, i aproximadament el mateix que el nombre de menors de 12 anys. L’envelliment de la població suposa un repte per a la sostenibilitat dels sistemes sanitaris, de pensions i d’atenció de llarga durada que ens faran falta. La barra lliure de finançament per a països i particulars, que havíem arribat a creure infinit, està arribant al seu límit. Nouriel Roubini, professor de la Universitat de Nova York conegut per ser un dels pocs que van veure venir la crisi financera global del 2008, en diu d’això “la bomba de temps demogràfica”, que situa en una llista de les 10 principals amenaces a les quals ens enfrontem. Per tant, no anem bé, diria el meu jo rebuscat-pessimista.
És compatible el creixement continuat de la població amb el desenvolupament sostenible?
No sembla fàcil decidir cap a on hem de tirar, però si estigués a les meves mans, triaria la via del creixement sostenible, que entén que vivim en un planeta que hem espremut fins a acostar-nos al límit i que els riscos de continuar amb l’obsessió del creixement econòmic, associat al de la població, són inabordables amb la solució que fins ara ha funcionat: la innovació facilitada pel progrés científic i tecnològic aplicada als processos productius.
Necessitem nous model econòmics orientats a objectius molt més ambiciosos i compartits que es focalitzin a millorar la vida de la gent i a conservar el planeta, i que probablement impliquen renunciar al creixement econòmic i repartir molt millor la riquesa. Tranquils, no estic proposant la revolució comunista; va quedar clar que no funciona. Però sí que tinc clar que cal repensar a fons el paper que han de jugar els governs en l’economia, amb els instruments i estructures que necessiten, i com construir una nova forma de col·laboració entre organitzacions públiques i privades per treballar sinèrgicament, compartint riscos i beneficis, per resoldre els principals reptes globals.
No serà fàcil. Els líders polítics eviten afrontar el futur i no prenen decisions difícils perquè volen ser reelegits. Els plantejaments multilaterals estan retrocedint i avancen, de nou, els plantejaments unilaterals: Brexit, Trump, Putin… Tot sovint ratificats per les urnes. Sense generositat i col·laboració no ens en sortirem.
Els pensaments clars esdevenen declaracions clares, mentre que les idees ambigües es transformen en buides divagacions. El problema és que, en molts casos, ens falten pensaments lúcids de debò. El món és complicat i cal un gran esforç mental per comprendre, fins i tot, una faceta del tot. Sovint és millor fer cas a Mark Twain: “Si no tens res a dir, no diguis res”.
Martí Casamajó, membre de l’associació Restarting Badalona
