El servei de bicicletes compartides que ha posat en marxa l’àrea metropolitana de Barcelona, que just abans de les eleccions municipals va arribar a Badalona, falla més que una escopeta de fira. I ho dic, a desgrat, perquè m’hi vaig abonar el primer dia, i perquè l’he fet servir fins que, i em sap molt greu, ha deixat de ser un servei fiable. Com rodalies, que també va a pedals.
Aquest servei té un concessionari, i un contracte fins a 2028, i la ciutat de Badalona -i totes les de l’àrea que el tenen- paga uns diners durant la vigència del contracte per disposar-ne. En el nostre cas, 350.000 € a l’any.
Quan arribi el 2028, el contracte de Bicing de Barcelona haurà acabat també la seva vigència, i se suposa -i s’espera- que el servei pugui unificar-se i que es pugui fer servir la bicicleta metropolitana a la capital, i a la inversa. Ara ja s’han posat en marxa algunes estacions d’intercanvi, però són insuficients. El cas és que, encara que a la majoria li resulti incomprensible, amb la llei a la mà, el contracte del Bicing a Barcelona no es podia estendre més enllà dels límits de Barcelona.
Així les coses, la rapidesa amb què Barcelona -recordem que amb Xavier Trias d’alcalde es va iniciar el Bicing a la ciutat- ha desplegat una estratègia d’èxit amb aquest model de transport contrasta amb la lentitud i la baixa ambició expressada per la immensa majoria de les ciutats que li fan corona. És un dels errors més importants que han comès aquests ajuntaments, i la iniciativa de l’àrea metropolitana -on hi són representats tots ells- ha de ser molt i molt benvinguda.
El que passa, dèiem, és que el servei té mancances. Una de les més importants és que massa vegades estan descarregades. I això és perquè les administracions han estat incapaces de posar en servei les escomeses que haurien de permetre la càrrega de les bicis a les estacions.
Tenim un servei, la gent hi ha apostat i ara fa dies que es comença a notar que és precari
Tenir bicicletes elèctriques que no tenen punt de recàrrega és d’aquelles absurditats que farien bo qualsevol acudit. Aquesta situació fa que s’hagin de carregar en unes furgonetes no preparades per a encaixar bé les bicicletes, que van amuntegades i donant-se cops entre elles, fent-se una mica més malbé cada dia.
A les mancances pròpies del servei, en el cas de Badalona, s’hi afegeix el fet que, després d’anys de governs de diferent signe polític, s’ha estat incapaç de transformar-la en una ciutat ciclable. Hi ha hagut algunes actuacions, però no una estratègia, un pla, una execució i un seguiment convençut que aquest era un bon model. I ha hagut de ser l’Ambici qui demostrés que la ciutadania hi aposta, amb més de dos mil abonaments al servei en un parell de mesos des de la seva posada en marxa.
Sigui com sigui, tenim un servei, la gent hi ha apostat, i ara fa dies que es comença a notar que el servei és precari. Clar que els seus ingressos també ho són, i els números tinc la impressió que no poden sortir de cap manera. Cada bicicleta té un cost per l’Àrea de 3500 € l’any, amb el manteniment inclòs, i la inversió en estacions s’ha fet amb fons europeus. És bastant obvi que amb 25 € l’any de quota i amb cap ingrés més perquè els recorreguts són curts, el seu futur sense subvencions és complicat. És cert que es poden apujar els abonaments, però aleshores jo, que en soc usuari, reclamaré que les estacions estiguin electrificades, les bicicletes disponibles, i la ciutat preparada.
La meva aposta seria repensar el model de negoci, posar-hi valor afegit (que puguis comprar un suport per enganxar el mòbil amb el navegador, per exemple), i donar cinc anys de coll als ajuntaments perquè facin la seva part de la feina. Els ciutadans, mentrestant, la farem servir amb l’esperança que el servei no es degradi gaire més, perquè aleshores aquesta aposta seria un fracàs que només faria contents els qui no guanyen eleccions (encara) al nostre territori, però que desfan els carrils bici i els serveis de mobilitat compartida allà on arriben, per seguir apostant pel vehicle privat i, si pot ser, de gasoil.
Que no ens governin els qui no votem, i que els qui votem no deixin fracassar apostes que la majoria volem. Aquest seria el resum.
Ferran Falcó, president de l’associació Restarting Badalona
