De la Catalunya dels 7,9 a la dels 9,2 milions de persones el 2030
Aquesta és la previsió amb la qual treballa l’Idescat. És a dir, que si ara –dades del 2023– som 7,9 milions, d’aquí a sis anys serem 1,3 milions més. El salt de la Catalunya dels 6 milions a la del 2030 ens pot agafar amb els pixats al ventre. I no serà perquè no ens hàgim dedicat a estudiar, legislar, promoure i debatre sobre les necessitats de recursos i serveis que el país necessitaria per ocupar-se bé de tants catalans, perquè tot això ho hem fet. No serà que no hàgim demanat, del dret i del revés, millor finançament per atendre aquesta situació. Hauríem de preparar el país per fer front a la realitat des del realisme. Si els que arriben no troben una societat madura, preparada, oberta i militant de l’acollida, perdrem el país. El “país petit” de Lluís Llach, per entendre’ns.
Habitatge, o com demostrar que les paraules i els fets no van a l’hora
Els apòstols de l’habitatge social, protegit, subvencionat i assequible continuen amb la seva croada per fer que els privats facin el que els poders públics no fan prou. La mesura d’obligar a destinar el 30% de qualsevol nova promoció d’habitatge a finalitats socials, que és pretesament justa, amaga, però, que fa augmentar el preu de la promoció lliure. Ens posen exemples com els de Singapur o Viena per fer-nos veure que és possible que hi hagi molt habitatge públic. Obvien dir que a Singapur el 80% de l’habitatge el fan les administracions, i com que allà no viuen precisament en una democràcia liberal l’Estat es pot quedar qualsevol terreny que vulgui. Han fet un milió d’habitatges entre un 20 i un 30% més barats que els privats. A Viena saben que no poden només forçar els privats. Hi col·laboren i fa un segle que fan habitatge, i entre un 40 i un 60% és públic. A més, el límit és al preu del sòl. Res semblant al model espanyol. I impossible de reproduir per l’escassetat del bé essencial, que és el tros de terra on fer els habitatges.
Només hi haurà més habitatge si l’administració en fa de lloguer al sòl que patrimonialitza. Fent que els privats hagin de destinar el 30% de les noves promocions a finalitats socials aconsegueixen que els preus del 70% restant privat augmentin, i l’accés dels més assequibles continua sent molt difícil per als joves i les rentes menys altes. Tanmateix, n’hi haurà més, de tota mena, si es deixa de veure com un bé sobre el qual es pot parar la mà per cobrar-ne taxes, plusvàlues i impostos i es fan ajudes al promotor i incentius fiscals a qui els posi al mercat, qui els compri o qui els llogui.
Sense aigua, i sense obrir (prou) el meló del consum agrícola, ni de l’Ebre
El 82% de l’aigua va als regadius i a l’agricultura d’Espanya, que disposa de regadius industrials i produccions que gasten un munt d’aigua i que no abasteixen la proximitat. D’Espanya en diuen “la huerta de Europa”. En un context de més gent i menys aigua cal pensar que alguna cosa s’hi deu haver de fer. Tanmateix, quan entrem en emergència caldrà assumir que, agradi o no, haurem de portar aigua de l’Ebre cap a Barcelona. I no en vaixell. La crisi hídrica mereix més atenció i inversions, i ara ens exclamarem de les dessalinitzadores que hauríem hagut de fer i que no hem fet, o de no haver forçat la indústria agroalimentària a gestionar millor aquest recurs. Molts industrials ho fan; altres tiren de la concessió del regadiu… fins que no hi hagi com regar. Hi haurà restriccions mentre el pantà de Mequinensa és al 80% de la seva capacitat, i a qui correspongui li costarà molt, molt, explicar per què en emergència no es pot connectar l’aigua que puja a Tarragona amb les canonades que la portarien a Barcelona. Els transvasaments no són el futur, però l’antitransvasisme tampoc és la Bíblia.
La intel·ligència artificial o el boom que haurem de posar sota control
Els humans som ben estranys. Ara ens agafa per preguntar al ChatGPT coses que ja podríem saber buscant a internet i, abans, mirant llibres. Trigàvem més, és cert. Però la velocitat i la rapidesa ens donen la mesura d’un temps que sembla que no tinguem per reflexionar, ordenar, classificar, resumir i escriure. Si fem la pregunta i ens posem a jaure mentre la màquina ho fa tot, què coi farem? Scrolls infinits a Instagram? Gestionem la tecnologia per saber més i per fer les coses millor, no pas per ser subjectes passius del coneixement que tindran cada cop menys persones. La cultura és llibertat. I no es regala. Sí a la intel·ligència que ens ajudi, però sobretot sí a conrear la intel·ligència natural que ens fa ser alguna cosa més que consumidors de reels.
Gratis és una paraula que existeix, però no hi ha res que ho sigui
L’aportació via impostos de tots per cobrir les decisions de “no augmentar els bitllets del transport” van costar l’any passat 280 milions d’euros dels diners de tots. Perquè ho entenguin els meus conciutadans de Badalona: més de la meitat del que costaria ampliar l’L1 del metro, tan demandada històricament. En un sol any. Darrere de cada proclama populista hi ha una injustícia o una mentida. Injust és que paguem tots el que fan servir alguns, i mentida és promoure mesures que no tenen en compte l’augment dels costos energètics, laborals i de manteniment, reposició i inversió que calen per tenir un transport públic de qualitat. L’augment dels bitllets és una mesura sensata, i si viatges pel món, t’adonaràs ràpidament que el nostre és un dels millors sistemes de transport públic vigents. Que no ens el facin malbé.
Ferran Falcó, president de l’associació Restarting Badalona
