Superilla vol dir la conversió d’un espai urbà on predominava el vehicle privat a un espai on predomina el vianant. És una evolució natural del que als anys 80 i 90 varen ser les primeres peatonalitzacions dels centres històrics de moltes ciutats del país.
De la mateixa manera que en aquells moments la possibilitat que no es pogués arribar amb el cotxe a determinats carrers de la ciutat va suposar un canvi profund en les dinàmiques tradicionals de mobilitat a certs barris, avui ningú dubta que aquelles accions van ser òptimes per a la qualitat de vida de veïns i visitants. És cert que varen poder tenir un impacte en el comerç tradicional, però no ho és menys que el comerç tradicional ha viscut moltes revolucions –en forma de nous formats de venda– que ha anat superant exercint allò en què només el que és proper és imbatible: el tracte al client.
Les superilles, doncs, són la continuïtat de molta feina feta i representen la cerca de la qualitat de vida als barris: a peu, amb més espais verds, menys soroll i menys fums. No es poden fer, però, sense invertir-hi diners per acomodar-hi els que hauran de canviar els seus hàbits. Parlo de transport públic i de transport privat compartit o individual i, per tant, d’estacions i d’infraestructures que donin servei suficient als que utilitzaran la ciutat d’una nova manera. Tampoc es poden fer sense invertir en tecnologia que adapti el repartiment de béns a la nova realitat. No serveix de res peatonalitzar un espai o fer-lo restringit al vehicle privat si després els vehicles de repartiment hi entren, en surten, hi aparquen o s’hi mouen de qualsevol manera. Ordenar aquesta darrera milla amb criteris tècnics i pragmatisme necessita altes capacitats d’enteniment i baixes dosis de dogmatisme.
Hi ha alternativa –que pugui ser valorada pels veïns– millor que la de fer-los protagonistes del seu entorn?
Barcelona, amb Xavier Trias i ara, té un projecte de desplegament d’una convivència veïnal fonamentada en la prevalença del vianant i en la generació d’espais urbans de qualitat. Hi ha queixes, i n’hi haurà, però per als que es queixen només hi ha una pregunta: hi ha alternativa –que pugui ser valorada pels veïns– millor que la de fer-los protagonistes del seu entorn? La meva impressió és que no n’hi ha. És clar que cal aplicar les mesures amb traça, humilitat, sentit comú i seny. És clar que cal protegir els que en puguin sortir més perjudicats. Però no veig alternativa millor que la d’aconseguir ciutats pedalables, amb oferta de mobilitat personal compartida, punts de recàrrega elèctrica, ordenació i facilitats per al repartiment en darrera milla i naixement d’espais verds –molt verds– que converteixin els nostres barris en extensions de casa nostra.
Badalona va fer una aposta de peatonalització per al seu Centre, que amb el naixement de dos aparcaments dissuasius i algunes altres mesures encara és incompleta. Hi ha mancat inversió, manteniment i tecnologia per convertir-la en un èxit rotund. Però no només la va fer al Centre, també la va promoure a Llefià, entorn del carrer Floridablanca, amb una generació de trama urbana pacificada que no s’ha explicat prou i que també és incompleta.
Aquestes setmanes, les xarxes socials de la ciutat ens ensenyen moltes imatges de la indisciplina que genera no haver invertit prou en les “superilles” badalonines. Però hi ha molts veïns que, de la riera de Sant Josep fins a la de Canyadó, estarien disposats a convertir els seus barris en aquestes illes on preval la vida al carrer. Desconfien, això sí, dels encarregats de dur-les a terme. No es pot ni plantejar una acció ambiciosa sense tenir-ne clara l’execució, els terminis, el pressupost i els processos d’informació que farien falta per convertir-la en realitat. Embarcar-se en un canvi profund, sabent que som una ciutat que li fan mandra els grans projectes de transformació urbana, no convida a posar-s’hi activament a favor. Però al centre ampli, i a molts altres barris, des del de la Morera fins a determinades parts del de Llefià, una aposta compartida per la “superilla Badalona” seria una gran notícia per a aquest 2022.
No és només que hi hagi una base social favorable a treballar una aposta ambiciosa, és que esdevé una obligació des de la creació de les “zones urbanes d’atmosfera protegida”. Però a mi em sedueix més la idea de fer les coses perquè n’estem convençuts. Tanmateix, a Badalona ja tenim gent que treballa en aquest camí, que es va iniciar fa molts anys i que no hauríem ni de maquillar amb quatre accions incompletes ni de congelar mentre les ciutats europees importants caminen en aquesta direcció.
Ferran Falcó, president de l’associació Restarting Badalona
