“Bajo las once plantas del que fuera el edificio industrial más alto de Europa a principios del siglo XX, cerca de un millar de estudiantes diseñan el futuro de Siemensstadt, uno de los once barrios industriales que mutaran en distritos digitales para revolucionar la geografía de Berlín. El denominado proyecto Zukunftsorte tejerá una red de negocios y ciencia que en 2035 habrá atraído hasta la urbe a 2.200 compañías, será la sede de 42 instituciones científicas y generará 62.000 puestos de trabajo”.
“La compañía aporta 600 M€ al proyecto, que se completan hasta con 4.000 M€ de inversión pública para transformar un barrio con 125 años de historia”.
Aquests paràgrafs es poden llegir a l’edició de dilluns 17 d’octubre d’aquest any a Expansión.
Que per què els destaco? Doncs perquè ens adonem que el món gira i que vam ser els primers, o dels primers –del món–, a veure que la tendència dels districtes “digitals” creixeria i que hauria de ser, i és, motiu d’orgull col·lectiu haver tirat endavant el 22@.
Si un diari alemany de fa una pila d’anys s’hagués fet ressò del projecte que Barcelona ha fet realitat, és probable que també contingués objectius que aquí no s’han complert. És normal. Però que el que ha passat a Barcelona va ser visionari és un fet, i així és com ho hem de percebre.
Fa poques setmanes, comentava amb un dels directius públics de referència a l’àmbit metropolità l’absència de projectes grans que en els darrers anys trobo a faltar. Em deia que, certament, per una combinació de factors, ha desaparegut l’empenta, l’audàcia i l’enginy per crear projectes de renovació urbana potents, però me’n comentava un, prou bo, que és i serà –espero– el de les Tres Xemeneies. Presentat recentment, el vaig viure quan era a les beceroles, amb una alcaldessa –de Badalona– que s’hi ha acabat oposant quan ha deixat de ser-ho, per raons que suggereixen només un interès electoral. Però d’aigua passada molí no en mol.
L’arrel del problema no és en la manca d’idees, sinó en les cotilles que ens hem autoimposat amb la regulació
El que és rellevant és que tenim un projecte al davant, que serà bo per a tot el Besòs i que no tenen al Baix. Més enllà dels habitatges, molts o pocs, públics o privats, l’important d’aquell tros de país és que hi haurà metres per a activitat econòmica, i la voluntat de fer-ne un punt de trobada de la cadena de valor de l’audiovisual. En diuen hub i és una agregació d’activitats de les de tota la vida. I a mi em fa feliç haver-hi participat i veure que, a empentes i rodolons, potser d’aquí a 10 anys Catalunya disposarà d’un districte, d’un espai, com el que va representar el 22@ i que ara els berlinesos volen tirar endavant.
Perquè de vegades, ni que no ens ho sembli, som dels que anem primers. I això, aquest tret, no l’hauríem de perdre. Per això calen més projectes grans. Identificar-los, saber que només són possibles si “el mercat” els considera possibles i que la intersecció entre l’interès públic i el privat és la clau de volta per fer-los realitat. A més, ens cal donar una volta a la regulació que estreny l’urbanisme a Catalunya. No hi ha, els hi asseguro, servidors públics que treballin més que els que vetllen pels projectes de planejament urbanístic. N’hi pot haver que treballin igual, però no n’hi ha que ho facin més. El que els passa, i els passa molt des de fa uns anys, és que són tantes les pantalles burocràtiques a traspassar que aconseguir que un planejament es faci realitat s’acosta cada vegada més a la ficció del joc del calamar.
En temps incerts, no podem continuar lligats a la desconfiança. Per això, alcaldesses com Marta Farrés, de Sabadell, escrivien que calen canvis a la llei de contractes perquè els projectes d’inversió que tenen els ajuntaments puguin fer-se quan toca. S’ha acabat aquella pràctica –de la qual se’n feia mofa– dels quatre anys de mandat municipal, on es deia que el primer any era per planificar, el segon i el tercer per contractar i fer i el quart per inaugurar. Aquests terminis, pel cap baix, s’han doblat. I quan parlem d’urbanisme, poden arribar a triplicar-se.
L’arrel del problema no és en la manca d’idees, sinó en les cotilles que ens hem autoimposat amb una regulació que només satisfà els que no voldrien que mai, mai, passés res, i gràcies als quals, si d’ells depengués, no tindríem ni 22@ ni hub audiovisual.
Ferran Falcó, president de l’associació Restarting Badalona
