Faré servir noms inventats per explicar realitats de joves que, malgrat la imatge i les nefastes dades oficials dels nostres estudiants, ens ensenyen que n’hi ha molts que s’espavilen, que estudien i que treballen alhora, que s’esforcen i que se’n surten.
Tot això ho faig arran de l’informe PISA, que posa els estudiants catalans a la cua dels espanyols en matemàtiques i comprensió lectora. Unes dades que són el resultat de múltiples causes, fàcils d’enumerar, difícils de posar de més a menys importants, però que identifiquen unes generacions de joves que no saben ni llegir, ni escriure ni sumar, restar, multiplicar o dividir.
És duríssim. I ningú els pregunta a ells per què els passa tot això. I seria molt important conèixer les seves opinions. Jo, si fos el Govern, encarregaria una macroenquesta obligatòria per conèixer de veritat els motius del seu fracàs. Fins a quin punt troben inútil el que fan, per què no els interessa o, si els interessa, per què no aprenen prou ni a la velocitat que voldrien.
També en faria una altra a les famílies. Quantes hores dediquen als estudis dels seus nanos, amb quina intensitat els demanen pels deures, si els ajuden… Quantes vegades han sacrificat una sortida de cap de setmana perquè el nano tenia un examen la setmana següent o si no els poden ajudar perquè van fins al capdamunt de feina i no tenen temps per dedicar-s’hi. O no saben com ajudar-los perquè no saben res del que els ensenyen.
És obvi que PISA ens mostra unes dades desastroses que no s’arreglen amb cimeres, ni amb lleis ni amb diners. Que s’arreglen tornant als bàsics. A València, l’equip de bàsquet del senyor Roig llueix un eslògan que és “cultura de l’esforç”. I és això. I és així.
Estaria bé escoltar menys els que ens han portat fins aquí; en educació cal una contrarevolució
En Ricard és un nano que ja va acabar una carrera de lletres, que en va començar una de nova, que treballa en un laboratori mentre fa els estudis i que ha de fer mans i mànigues per combinar la feina i les pràctiques, que coincideixen i que l’obliguen a despendre’s de dies de festa per poder-les atendre, atès que són obligatòries. I ho fa. Sense ajudes ni beques.
També l’Andrea, que despatxa en un forn els caps de setmana i dona classes particulars, estudia el segon curs de la seva carrera, prenent el temps d’on pot per poder acabar fent un màster que la porti professionalment on vol arribar.
O el Pau, que s’ha rebel·lat com un excel·lent programador fora del sistema d’ensenyament formal, treballa per diverses companyies i va consolidant la seva professió a través de l’experiència que adquireix amb cada nova feina que comença.
Probablement, molts dels joves que ens trobem darrere d’un taulell, servint en una cafeteria, repartint paquets o assessorant-nos en una gran superfície comercial també estan estudiant. N’hi ha molts d’aquests. No tenen pares que els regalin les orelles ni entorns que estiguin per ells, però volen guanyar-se els seus diners, aprendre treballant i fer camí.
També n’hi ha molts que treballen i estudien perquè no tenen cap altra opció. Perquè la família ho necessita o perquè la família simplement no hi és. Hi ha nanos com el Gerard que, sense un entorn estable, fan el mateix que els que sí que el tenen, conscients que només aquest camí els pot portar a viure millor.
Com abans, com sempre, tenim els alumnes, els joves, que ens mereixem. Molts valen molt la pena. Altres no tenen qui els atengui. I no cal ser pobre perquè no et facin cas. També n’hi ha molts de benestants que no saben cap a on tirar.
La necessitat empeny l’enginy. L’entorn és clau perquè un jove se’n surti. La sobreprotecció és un error immens. La família és important. La família ho és tot. I si parlem del sistema… A veure… Estaria bé deixar de fer invents. Deixar de ser tan xupiguais. Una persona important de la Catalunya central em confessava que havia canviat el seu fill d’escola: “Dilluns decidien què farien dimarts, dimecres i dijous, i divendres feien balanç. Resultat: el meu fill no sap fer la O amb un canuto”.
Estaria bé escoltar menys els que ens han portat fins aquí. En educació cal una contrarevolució. Tornar a picar els dits dels alumnes amb una fusta? No cal. Però tornar als bàsics, llegir i escriure, treure pantalles, tocar paper, memoritzar, tenir cultura general… Home, això és important. No ho sembla, però creguin-me, ho és. Perquè si no en tens, no pots ni preguntar coses al ChatGPT.
És així de simple. I si el nen ha de repetir, que repeteixi. I si no val, que suspengui. I als pares que sobreprotegeixen els fills, ni cas. I als que ens venen unicorns, ni cas. Fer el contrari, de veritat, és el que fa més mal a l’educació pública. Només no se n’adonen els que, paradoxalment, més sembla que la defensin.
Ferran Falcó, president de l’associació Restarting Badalona
