A Badalona és possible que passin coses. L’Ajuntament ha decidit vendre’s un edifici –“El Peix”– que no té ús per veure si en pot obtenir 1,7 M€ i un privat hi pot fer alguna cosa que la ciutat pugui necessitar. Per una banda, la notícia és positiva. Han pres una decisió i han superat l’immobilisme i l’agenda de l’anàlisi fins a la paràlisi tan comuna a Badalona els darrers anys.
D’altra banda, però, també hi ha la temença –fonamentada– que el concurs quedi desert i que ningú vulgui l’esmentat edifici. Podria passar. Si fos així, la solució seria –per a mi– traslladar la seva edificabilitat a un altre pla urbanístic que el pogués necessitar i enderrocar la finca, obrint un carrer que es podria veure des del carrer dels Arbres i que arribaria fins al final de l’altre gran misteri de la badalonitat, que és el mercat municipal de Maignon. Un equipament avui tancat i sense notícies que permetin saber quan s’hi traslladaran els paradistes que fa 12 anys (12!) que estan en un altre espai “provisional”.
En el cas del Maignon cal prendre la decisió i executar-la. Ni és tan car ni és tan complicat. A qui vulgui seguir, facilitats. A qui no vulgui seguir, recuperació de la parada. I aquí pau i després glòria. No hi ha dreceres, i això que dic ho sap tothom que ho ha de saber. Falta, com en el cas d’“El Peix”, decidir-ho. La part positiva és pensar que un govern que s’adona que pot prendre decisions, i que aguantant el tipus la gent les reconeix, pot continuar prenent-ne guanyant-hi.
L’altra cosa que podria passar a Badalona és que sortís bé l’operació de dotar d’usos la CACI, la famosa fàbrica que toca el Port i que ha passat per diverses idees sense que cap pogués realitzar-se, ara per culpa d’un, ara per culpa de l’altre. O de tots dos. Sigui com sigui, s’ha superat la darrera de les idees –era més que això–, que va ser l’aposta que va fer Restarting Badalona per portar-hi l’IREC, l’Institut de Recerca de l’Energia. Un centre que havia de traslladar-se al campus de la UPC de Sant Adrià de Besòs, però que en un moment conjuntural no tenia el convenciment ni els diners per fer-ho. Si en aquell moment l’Ajuntament hagués fet una mica més del que va fer, potser ens n’hauríem sortit. No és una crítica, perquè va fer molt. Però aquest article, i ara entro de debò en el que vull transmetre, va del que per a mi significa fer una mica més. I de lliçons apreses. I que el diable, quan és vell, sap més per experiència que per consell.
Si volem fer una aposta per tenir un centre tecnològic de referència internacional per a la indústria 4.0, fem el que toca, que al final la CACI és casa nostra
L’una mica més és també una decisió en relació amb aquest projecte. A la CACI hi podria anar la Fundació CIM, també de la UPC. L’equip de govern i el primer tinent d’alcalde empenyen per fer-ho possible. És bastant probable que aquesta possibilitat no hagués sorgit si abans no s’hagués provat de portar-hi l’IREC. I per això, si em permeten dir-ho, que Restarting fes la proposta i aquells contactes podria haver estat, i és, la llavor de la solució que finalment s’hi acabi implantant. Si no et mous, mai passa res. I és només quan et mous que passen coses. La Fundació CIM podria convertir la CACI en un centre de referència de la manufactura avançada, additiva i en 3D, amb aplicacions industrials diverses i, perquè no, amb sinergies amb centres hospitalaris com el nostre Can Ruti. Aquest és el projecte. Un bon projecte.
Què cal que passi per fer-ho possible? Quin és l’una mica més que pot fer l’Ajuntament per assegurar aquesta aposta? Doncs parlem de diners. De la mateixa manera que Barcelona ha posat diners per portar la Copa Amèrica de Vela, que poden ser molts segons com i qui s’ho miri, amb la confiança que l’activitat que generarà la competició suposarà un retorn d’aquesta inversió, nosaltres, la ciutat, hem de saber que si volem que hi passin coses, caldrà fer apostes per fer-les possibles.
Amb l’IREC, l’Ajuntament hi posava –si no recordo malament– la meitat del pressupost per a les obres i esperava que qui vingués hi posés l’altra meitat. És aquell pensament de qui s’instal·la en una idea romàntica que hi haurà bufetades per venir a la CACI i que qui vulgui, que pagui. Error. Ja s’ha vist que de bufetades no n’hi haurà. I aquest pensament allarga i fa complicades les coses. I les acaba frustrant. Va passar el mateix amb la UB, i amb el Còmic. Si volem fer una aposta per tenir un centre tecnològic de referència internacional per a la indústria 4.0, fem el que toca, que al final la CACI és casa nostra.
Posem-hi tots els diners per condicionar-la, signem ràpidament amb la UPC i no ens enredem a buscar partides de la resta d’administracions, les quals han de fer altres coses a Badalona que, a més, són competència seva. Administrativament i jurídica, és complicat invertir a casa d’un altre. La CACI és de Badalona, i 5 milions d’euros per portar-hi un centre tecnològic és un preu que podem pagar perfectament per quedar-nos la seu.
No és moment de deixar passar una altra oportunitat mentre a la tresoreria municipal els diners s’hi compten per centenars (de milions). És moment de jugar fort i de portar a la ciutat un projecte amb valor afegit. I aquest ho és.
Ferran Falcó, president de l’associació Restarting Badalona
