Permeteu-me un article que no regalarà cap orella. Estic preocupat. Fins i tot diria que estic enfadat. És clar que aquests sentiments no m’afloren ni cada dia ni de manera permanent. Són un pòsit, una gota –malaia– que va fent forat i que, malgrat que no ha aconseguit que voti un extrem, que deixi de votar o que me’n vagi a una manifestació com els ciutadans de Sri Lanka, va minant els fonaments d’una manera de viure i de veure la comunitat i la societat.
Demano disculpes, d’entrada. I també vull aclarir que aquest sentiment, decebut, no m’impedeix fer coses, viure i gaudir de la gent i dels entorns on em sento còmode.
Tot va bé fins que reviso el temps que fa que estem en crisi –ambiental i econòmica–, i em remou l’ànima veure que tot això que ens passa, i que ens passarà, fa anys que dura. Que fa 15 anys que aguantem metxa, amb la crisi econòmica, i que no estem millor, sinó pitjor. Que fa 30 anys que advertim de la degradació del clima, i que no estem millor. I que tot allò que dèiem als anys feliços sobre si deixaríem un món millor als nostres fills era mentida. Que no. Que no ho farem. Que deixarem un pitafi de món. Vivim una guerra que en són moltes. Patim una inflació i un empobriment general. Hi ha tensions demogràfiques. El clima està fet una merda. L’aigua és insuficient. Mentre l’Índia, Rússia o la Xina fan animalades amb les seves polítiques industrials, nosaltres fem el passerell reciclant o separant, comprant amb bossa de roba i deixant els cotxes a casa per contribuir no sabem ben bé a què. Veient com evoluciona tot, et qüestiones si cap política ha tingut impacte, si cap decisió personal ha servit d’alguna cosa o si tot era un postureig de ca l’ample.
Ara resulta que la guerra d’Ucraïna tornarà a endarrerir la transició energètica, obrirem de nou les mines de carbó i considerarem verdes l’energia nuclear i el gas. Com si el clima fos un objecte o una joguina que podem treure a passejar quan no tenim res més important a fer.
El primer mal del món és climàtic, i pot endur-se tots els governs i l’ordre mundial per davant. Hi ha un “pecat” comú, que és l’avarícia, que amara tot el que passa i el que fa que anem malament. A més de l’avarícia, hi ha un egoisme que ens mata com a comunitat. I hi ha un segon mal, que és l’estructural crisi econòmica i de model social, que explotarà per la inflació i la impossibilitat de prendre decisions globals per frenar-la.
En el mentrestant, en aquest moment greu, la gent aguanta metxa, observa i s’apunta als extrems o pateix sense compartir gaire les seves pors. També veu, impotent, com les actituds avares i egoistes guanyen la partida. I com perd tothom que procura fer i viure tenint en compte les amenaces que planen sobre la humanitat. Passa el que descriu magistralment la pel·lícula on Leonardo DiCaprio s’adona que tot plegat és un circ d’interessos i de frivolitat, a Don’t Look Up.
La gent aguanta metxa, però veu que hi ha companyies energètiques –grans, molt grans– que aprofiten els alts preus de l’energia per buidar embassaments i cobrar cara l’energia que per a ells és més barata de produir.
Aguantem metxa, però no hi ha més cera de la que crema. La inflació és el darrer dels preludis
La gent aguanta metxa mentre veu i ha de callar davant de tots els que defensen només els seus interessos corporatius, decorats en proclames que són xantatge.
La gent aguanta metxa i veu que hi ha institucions i organitzacions que amplien els privilegis dels seus treballadors mentre en altres sectors i oficis se’n perden per poder-los anar mantenint.
La gent aguanta metxa mentre veu que les empreses globals no tributen de manera justa.
La gent aguanta metxa mentre les benzineres es queden els cèntims que eren per a nosaltres gràcies a la rebaixa imposada pel govern espanyol.
Aguantar metxa no és el que havíem previst, per descomptat. I aguantem metxa per no acabar-ho trencant tot, mentre veiem que tot es trenca. El món no va. I no podem canviar el món. És així de simple. I és veritat que els que tenim 50 i més anys hem viscut diferents crisis i hem vist com tot anava a millor, però també fa molts anys que veiem –els que ho volem veure– que vivim en un polvorí o en un castell de cartes que no sabem quant de temps més restarà de peu.
Em preocupa el clima, la inflació, el desequilibri demogràfic, l’extrema debilitat de la democràcia liberal, la Unió que no ho és, els polítics que no es volen entendre per pura tàctica del curt termini, les companyies que no se sustenten en res tangible, les administracions atrinxerades en la burocràcia o l’endeutament bestial que ja no pagarem mai i que ens fa anar coixos i la manera infantil com segueixen explicant que farem tantes i tantes coses que no farem.
Aguantem metxa davant dels que encara no han decidit salvar la humanitat de si mateixa. No podem seguir explicant a la gent que les coses aniran millor i que serà així sense cap esforç de ningú, ni dels governs, per fer-ho possible. No pot ser que no trobem gent per treballar pintant una carretera perquè molta gent viu prou bé sense treballar o perquè som un país garantista on la “titulitis” i el proteccionisme mal entès frenen l’aprenentatge que es fa per la pràctica. No pot ser que vulguem una millor sanitat i no siguem capaços de produir més metges. No pot ser que hàgim de consumir productes de més a prop però no trobem qui vulgui treballar la terra. No pot ser que una pandèmia ens faci descobrir que, per no fer, no fem ni els respiradors dels hospitals.
Aguantem metxa, però no hi ha més cera de la que crema. La inflació és el darrer dels preludis. Hem de tornar enrere per poder tornar a anar endavant.
Ferran Falcó, membre de l’associació Restarting Badalona
