Fa un any que vaig comprar les entrades per poder veure Joan Manuel Serrat. O Joan Manel. O simplement Serrat. A casa meva, el meu pare n’havia comprat algun casset i m’hi vaig enganxar, no pas escoltant les seves cançons dels inicis i en català, sinó les del disc de 1983, Cada loco con su tema. M’emocionava Sinceramente tuyo, que escoltava a l’habitació que compartia amb el meu germà. I em divertia Cada loco con su tema.
Va ser amb el disc de 1984, Serrat directo, que vaig enganxar-me a l’artista. Per a mi és el millor disc en directe que s’ha fet mai en llengua castellana, per bé que hi havia també algunes cançons en català.
Que un convergent, que jo ho era, fos un fan de Serrat no acabava de lligar amb les etiquetes que tots ens anem posant en funció de les nostres idees. De fet, en aquell moment, i parlant-ne amb segons qui, era fins i tot motiu de comentari.
Semblava, i encara ho semblaria avui, que si eres d’una corda política –i jo era tan fan de Serrat com de Jordi Pujol–, havies de lligar més amb Lluís Llach, amb els esplais de parròquia, l’enciclopèdia catalana i el diari Avui, i que si eres més progressista, federalista o socialista, Serrat, El Periódico o El País i els esplais aconfessionals havien de ser les etiquetes que t’havien de definir. I en algunes cases, si et reconeixies en un cantant no ho podies fer en l’altre.
Per a alguns, Serrat no era qui havia renunciat a cantar a Eurovisió si no podia fer-ho en català, sinó qui havia abandonat el català pel castellà per ampliar la seva carrera, i jo mai havia compartit aquesta idea. Per a mi, que un català pogués cantar en la meva llengua i en la castellana, a tot el món, portaria la meva llengua a escenaris més grans i, per tant, calia sumar aquesta realitat als actius, i no als passius, dels que volem una llengua catalana forta.
Si el meu pare em va ensenyar alguna cosa, va ser a fugir dels dogmes. I de les etiquetes. A procurar no jutjar ningú ni creure que jo estava al bàndol dels bons, i la resta no. Que fos molt convergent, però m’agradés Serrat, mirés de llegir de tot i no em conformés amb la versió que donessin “els meus” ha estat quelcom que m’ha acompanyat tota la vida. També avui.
M’agrada Serrat, m’agrada el Llach i m’agrada tot el que sigui fugir de les convencions que mouen segons quines mentalitats
M’agradava Serrat, fins i tot quan es pronunciava a favor dels socialistes. Primer perquè sempre vaig entendre que d’això anava Catalunya, i després perquè el temps m’havia demostrat que molta, molta gent d’aquest país va caure cap a una banda (el PSC) o l’altra (CDC) depenent de qui hagués anat a escoltar primer, i amb qui. És clar que, després, la política i els partits van marcar amb molta claredat les diferències entre ambdós, però sí que és cert que, per a un novell de la democràcia, ser catalanista i progressista podia fer-te d’un partit o de l’altre, quan començaven a caminar en aquells anys constituents.
M’agrada Serrat, en definitiva, perquè el considero un artista extraordinari, que no només canta com hauria de ser el món, sinó que mira de fer-hi alguna cosa. Va ser un gran regal, per exemple, que el meu amic Òscar Camps em digués de compartir-hi sopar amb tres altres grans personatges (i sobretot persones) quan va rebre la medalla que li va atorgar el Parlament de Catalunya en reconeixement de la seva causa a la Mediterrània.
Quan es publiqui aquest article estaré a punt de viure el seu darrer concert a Barcelona. Em fa moltíssima il·lusió anar-hi, donar-li les gràcies per tanta bona música i demostrar (ni que sigui a mi mateix) que som un país que trenca les etiquetes del que se suposa que confirma que som d’una manera o d’una altra. A mi m’agrada ell, m’agrada el Llach i m’agrada tot el que sigui fugir de les convencions que mouen segons quines mentalitats. Abans ho feien amb etiquetes i ara ho fan amb algoritmes. Trencar les seves conjectures és un objectiu que defineix una mentalitat liberal.
De fet, el temps ha anat posant coses que creia fermament en suspens o definitivament me les ha desmentit. I al contrari, idees que pensava que no eren bones s’han demostrat millors que les meves. Hi ha els algoritmes que et porten allà on creuen que estaràs més a gust, però la vida, més lentament, fa la mateixa feina.
Si em permeten un desig per al 2023, seria que tots nosaltres siguem capaços de veure i d’actuar d’acord amb una única certesa: no val la pena creure’ns que tenim raó ni seguir les convencions que ens dictin els algoritmes. Viure digitalment ens ho farà més difícil, però cal seguir buscant la manera d’escapar de la caixa d’on se’ns voldria captius.
Ferran Falcó, membre de l’associació Restarting Badalona
