Quan d’una matèria n’hi ha pocs que en coneguin els detalls, miau. Quan per fer-ne calen lleis, reglaments, procediments enrevessats i multitud d’informes per si de cas les coses es torcen, miau. I és que en matèria de contractació pública, som gat escaldat. Pels abusos del passat, en forma de corrupteles o corrupcions a persones, partits i institucions, i pels abusos del present, en forma de gimcanes, preus per sota de cost, licitacions desertes i adjudicacions impugnades.
El resultat d’aquest escenari ens ha dut a ser, l’any 2022, l’estat amb més licitacions desertes –més de set mil– d’Europa, per valor de 5.000 milions d’euros, que se sumen a les d’una sèrie d’anys en els quals contractar amb l’administració ha esdevingut tràgic. Tant, que moltes empreses ja no consideren treballar-hi, si ho poden evitar, mentre altres ho continuen fent per un efecte de bola de neu que no poden aturar i que té l’origen en haver acceptat, algunes, presentar ofertes fora de mercat per endur-se concursos i poder continuar treballant presentant als bancs una cartera d’obres i d’ingressos que els deixessin continuar amb accés a pòlisses i préstecs, encara que no guanyessin diners o fins i tot en perdessin. Aquesta dinàmica, per un efecte mirall, ha provocat la paradoxa d’una administració que sap que licita a preus d’enderroc quan pretén aixecar una obra i d’uns licitadors que es canibalitzen els uns als altres per lluitar per les molles d’un pa ben sec.
Contràriament al que alguns afirmen, concursar en el sector públic –per serveis, subministraments, obres o projectes– no és cap negoci. Té uns marges, quan els té, molt ajustats. Tant, que hi ha empreses del sector que, facturant centenars de milions, presenten resultats amb guanys –si ho són– d’uns pocs milions que de vegades es compten amb els dits d’una mà. Aquest és el panorama a l’Estat, i per això resisteixen els més grans, els més endeutats –too big to fail–, en detriment, no només dels més petits –empreses mitjanes i petites–, sinó, i sobretot, de millors sous per captar millor talent, vocacions per estudiar-ne les professions i capacitat inversora en innovació i desenvolupament.
L’administració sap que licita a preus d’enderroc quan pretén aixecar una obra i els licitadors es canibalitzen els uns als altres
Ja fa temps que les empreses alerten d’aquesta realitat, mentre els gestors públics més empàtics –sovint els que saben què és el món privat– accepten que tenen –com a mínim– una part de raó i altres s’agafen a la idea que, mentre hi hagi un licitant, és que aquell servei es pot donar. En general, hi ha pànic a decidir –malgrat que per això hi són– valorant qüestions alienes al preu, perquè ja se sap que emetre judicis de valor sobre qualitat de les ofertes pot comportar molts maldecaps. No és culpa seva, és culpa dels corruptes, corromputs i corruptors. I d’una llei del pèndol que ha fet anar d’un extrem a l’altre.
Avui, a l’Estat, concursar no és fàcil, i les dades desmenteixen qualsevol opinió complaent. La nova llei de contractes del sector públic alenteix les decisions, la possibilitat de recórrer licitacions de forma gratuïta col·lapsa organismes creats per alleugerir i assegurar transparència en els procediments, els preus no són els del cost i qui en paga les conseqüències, com sempre, és el ciutadà, que al·lucina recordant aquell alcalde que va posar fa un munt d’anys la primera pedra d’un passeig, d’una escola o d’un ambulatori que no s’han fet, que s’han deixat a mig fer o que encara s’han d’acabar.
Què podem pensar de com anem com a societat si per fer un expedient de compra pública innovadora calen gairebé dos anys o si se’ns diu que el nostre ajuntament ha executat, en quatre anys, el 6% del seu pressupost d’inversions? Què puc dir jo, que vaig deixar un concurs d’asfaltatge de l’autopista al seu pas per Badalona adjudicat abans de plegar, ja fa més de dos anys, i encara no ha començat? Doncs que no anem bé, que ens hem lligat de mans i peus i que pretenem tenir duros a quatre pessetes (un euro per cinquanta cèntims).
El paper ho aguanta tot, però la realitat, ho podem veure, és tossuda. I la millor decisió per al país sencer seria refer la llei i, sobretot, licitar a preus que obrissin la competència, no de les molles, sinó del pa, amb uns marges que anessin lligats, en part, a la reinversió en millors sous, més innovació i millors serveis.
Ferran Falcó, president de l’associació Restarting Badalona
