Barcelona, l’Hospitalet, Sabadell, Sant Feliu de Llobregat, Montcada i el Prat de Llobregat. Sis ciutats que han soterrat infraestructures, o que les soterraran, amb plans concrets i finançaments tancats. En alguns casos, per soterrar el tren, i en d’altres, per soterrar els cotxes. Amb llargades de túnels des del modest quilòmetre a Sabadell fins als quatre que transformaran Montcada.
A sobre dels nous espais hi han nascut o hi naixeran passejos, equipaments i habitatges. En el cas del Prat, al futur barri de la Paperera se’n preveuen 5.000, en una superfície que dobla la que ocupa l’autopista a Badalona. Totes les obres en aquestes ciutats tenen un comú denominador: unitat a l’Ajuntament i idees clares. Precisament allò que ens manca a Badalona, llevat que reunim els nostres polítics perquè ens reguin les orelles dient que tenim raó, que cal soterrar, i que a sobre hi hem de fer néixer un gran parc urbà… just abans d’unes eleccions per, després, continuar amb un dia a dia ben previsible de retrets i capelletes.
Recordem que Badalona disposa d’un estudi, modest si es vol considerar així, que definia nou alternatives, no només de soterrament, sinó també de finançament de les obres per fer-ho possible. És fins i tot sorprenent haver-ho de recordar, tenint en compte que tothom que ho ha de conèixer sap que existeix, com existia la idea de tirar endavant un Pla Director que va caure en l’oblit i que va ser substituït per una comissió d’estudi, acceptada com si res per un Ajuntament que no tenia ni unitat ni les idees clares, i que no arribo a saber si avui les té. Una “comissió” que es va constituir, no esperàvem menys, pocs dies abans de les darreres eleccions municipals i que no se sap –o jo no sé– a què s’ha dedicat durant aquest temps.
Voldria que Badalona faci, lideri i pagui el projecte d’allò que vulgui que sigui l’autopista
Entremig, ha aparegut la carta amagada que serveix per activar projectes o per adormir-los, depèn de com s’administri, que és fiar-ho tot a l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB) perquè decideixi per nosaltres i en la lògica “metropolitana”, que sempre és un concepte ben difícil d’entendre i que ve a dir-nos que no podem ser singulars en aquesta matèria i que, com els vells grecs que invocaven l’oracle dels Déus, hem d’esperar que ens diguin com l’hem de voler. Nosaltres, doncs, no podem ser singulars, i hem d’acceptar conceptes indeterminats com el de la “gran via verda metropolitana”, que no sabem gaire què és, però que no és un soterrament.
Però vet aquí que jo, modestament, m’hi resisteixo. No és que no m’agradi que gent que en sap molt ens ajudi, ens orienti, ens ensenyi o ens expliqui què farien ells amb la ciutat travessada per l’autopista. És que preferiria que fóssim nosaltres els que aportéssim el punt de partida. I el punt de partida ha de ser el soterrament i, després, què fer-hi a sobre i com pagar-ho. I aquí és on, pensant que si l’adaptació al canvi climàtic i la mobilitat del futur passa per la instauració de peatges a l’entrada de Barcelona, potser podem trobar un fons d’inversió que pagui el soterrament a canvi d’un “peatge a l’ombra” (no explícit i pagat via pressupostos durant cinquanta anys) que financi l’obra. I aquí també és on, a sobre i als costats, podem mirar d’encaixar-hi –en dret de superfície– promocions d’habitatge públic i lliure amb els seus corresponents espais verds i equipaments.
Perquè tècnicament, potser no tot el tram però sí un bon tros, aquesta infraestructura es pot soterrar. I el que jo, modestament, demanaria seria menys comissions d’estudi i dir sí a l’ampliació de l’estudi existent que concreti una proposta basada en el soterrament, total o parcial, i en els aprofitaments urbanístics que podrien ajudar a pagar-lo. I pot ser que no n’hi hagi, d’aprofitaments. I pot ser que no es pugui soterrar, o que l’obra no desperti gens d’interès per finançar-la com se n’han finançat d’altres. Però almenys ho sabrem i no haurem d’esperar que els oracles ens diguin quin futur ens han decidit. Ni marejarem la perdiu en comissions formades per tècnics per als quals aquesta autopista és la vintena de les seves prioritats… Ei! I ho entenc. Només voldria que Badalona faci, lideri i pagui el projecte d’allò que vulgui que sigui l’autopista. Com han fet les ciutats que han aconseguit amagar les seves cicatrius.
Ferran Falcó, president de l’associació Restarting Badalona
