En anglès, la paraula bullshit s’utilitza per fer referència a mentides i a tota mena d’afirmacions i d’argumentacions que considerem incertes. És una paraula malsonant, una paraulota, però molt utilitzada. En català la podríem traduir directament per “merda”, però no té la connotació tan directe als missatges amb ànim de tergiversar fets i de contaminar opinions. No vull omplir aquest text de “merda” i faré servir “bullshit”, que no em sona tan malament.
No sé vosaltres, però jo tinc la sensació que estem inundats de bullshit. No parlo només de mentides descarades. Aquestes rai. El pitjor és la deformació i la tergiversació, més o menys subtil, de la realitat per intentar orientar les nostres opinions i decisions.
Per què estem tan envoltats de bullshit si la mentida està socialment mal vista? A veure, tampoc cal posar-se dramàtic. Fins i tot els animals tenen estratègies per enganyar i així defensar-se de rivals i depredadors. Tots volem, en algun moment i de manera més o menys conscient, vendre alguna cosa a algú altre. El llenguatge i les capacitats cognitives dels humans han permès desenvolupar infinites varietats de mentides i d’estratègies per fer més i més efectiu el bullshit, fins a arribar a produir-lo de forma industrialitzada aprofitant les eines disponibles en cada moment: mitjans de comunicació, tecnologia…
Una de les estratègies més habituals és la d’utilitzar paraules ambigües o enganyoses però que tinguin unes inferències clares i evidents per a tothom. És a dir, evitar la literalitat per eludir la responsabilitat.
Aquests dies n’hem vist un exemple claríssim en la piulada de Josep Bou sobre el seu cotxe cremat: sense dir-ho explícitament, ha donat a entendre que els responsables són alguns dels seus enemics polítics, encara que la policia ha dit que ha estat a causa d’una avaria del cotxe. D’això se’n fan ressò seguidors incondicionals i sapastres funcionals, tots ells còmplices del bullshit que creix com una bola de neu i que mai ningú rectificarà. El mateix autor original així ho ha reconegut.
Trobem la dosi d’escepticisme sa sense caure en la desconfiança permanent. És cansat i menys còmode, però imprescindible
Poso aquest exemple perquè, a banda de ser de manual de primer de bullshit, es tracta de polítics. El nivell de responsabilitat que tenen els polítics a l’hora de fer i de dir és molt gran. La transcendència de les seves decisions i accions sobre la societat és molt gran. I també del que diuen. Hi ha molts exemples com aquest cada dia a la política. I de tots els colors polítics. Bona part del descrèdit ve d’aquí.
El principi de Brandolini, estudiós del tema, diu que la quantitat d’energia que es necessita per refutar el bullshit és deu cops superior a la que es necessita per a produir-lo. En la recent pandèmia hem vist encara els efectes del bullshit creat el 1998 per A. Wakefield amb un article publicat a la prestigiosa revista The Lancet, en el qual aixecava una possible relació entre la vacuna del xarampió i l’autisme. Per més evidència científica que ha demostrat que aquell estudi és fals, l’impuls que va donar al moviment antivacunes ha provocat el que tots coneixem.
Aquesta inundació de merda té culpables molt clars: els que fabriquen el producte (“bullshitters”) en primer lloc, però també els còmplices conscients, els seguidors ideològics incondicionals i els ingenus barroers que hi cauen de quatre potes.
Les estratègies col·lectives per lluitar contra aquesta inundació són complicades. Si no ens hi posem cadascú de nosaltres des del nostre àmbit individual, no ens en sortirem.
M’agafo a algunes receptes del filòsof Josep Mª Esquirol. No cedir al dogmatisme de l’actualitat. Resistir. Fugir del soroll i de la demagògia que fabriquen tota mena d’entesos; suposats especialistes que no callen mai. Tot són respostes… I per cert, quina era la pregunta? Tant és, el que importa és col·locar el missatge. Allunyem-nos de la gent creguda i dogmàtica i entrenem el sentit crític. I recordeu, és dogmàtic tot allò que domina i s’assumeix perquè sí, perquè toca. Trobem la dosi d’escepticisme sa sense caure en la desconfiança permanent. És cansat i menys còmode, però imprescindible.
Demà m’hi poso.
Martí Casamajó, membre de l’associació Restarting Badalona
