Què tenen a veure Raphael i el propietari d’una cadena de retail i franquícies número 1 a Europa? I què tenen a veure les actituds i accions dels dos envers l’ocupabilitat juvenil i la de la gent que ja supera els cinquanta anys?
Em faig aquestes preguntes a partir de l’experiència d’haver viscut el concert de l’un i el testimoni de l’altre, explicat per un dels seus directius fa ben pocs dies. A Cap Roig hi vaig veure un artista que sap esprémer el que li queda de veu i de físic en dues hores d’actuació que, amb 78 anys fets, té molt mèrit. I quan et preguntes com s’ho fa, la resposta te la dona escoltar-li dir que, ara fa set anys, va descobrir Pablo López quan era un noi d’Operación Triunfo i que sempre va pensar que li demanaria les lletres per al seu nou disc. I que ho ha fet ara que en prepara un, a punt de posar-se un vuit a l’esquerra de la seva edat. Aquesta actitud és la que fa seguir l’artista i apunta un dels valors clau que necessita la societat postpandèmica per impulsar els joves i mantenir els sèniors connectats al present.
L’altra actitud és la que es desprèn de la pregunta que el propietari d’una cadena de botigues importants del món va dir als seus franquiciats en una reunió recent: “Us heu vist nois? Ens hem vist? Fa 30 anys que som els mateixos i necessitem incorporar gent jove que ens ajudi a mantenir el negoci a dalt de tot”.
Raphael i el “senyor retail” tenen clar que necessiten gent jove. No volen deixar la feina, ni retirar-se, ni creuen que ja no siguin útils. Simplement pensen que, per seguir sent bons en allò que fan, necessiten gent que els ajudi, que els faci veure les coses d’una altra manera.
Sortosament, aquesta actitud és molt comuna en molts llocs i a moltes empreses. Els que són experts arriba un moment que, si ho pensen, s’adonen que no en tenen prou sabent-ne molt, sinó que han d’incorporar talent que els ajudi a saber-ne més. I es produeix una sinergia bona per a uns i altres. Els uns perquè segueixen vius i liderant, i els altres perquè esdevenen professionals amb una carrera a desenvolupar en companyies que volen seguir vives.
Ens falta gent que conegui oficis, moltes empreses no troben el que necessiten i molts joves estudien allò que no té demanda
El problema en aquest país, i és molt gros, el tenim quan aquesta transferència de talent i de coneixement no existeix o no s’incentiva prou. Quan observem llocs de treball que no podrem tastar fins que els seus propietaris decideixin jubilar-se. O quan veiem que no es creen places suficients per rellevar i acompanyar les darreres etapes professionals dels sèniors a l’administració pública. O quan les places que es creen no tenen res a veure amb les necessitats del món que vivim, o ni tan sols dels estudis que fan els nostres fills. O quan les notes de tall universitàries desincentiven professions clau en plena pandèmia.
També veiem aquest problema a l’hora d’entomar el repte d’incorporar al mercat de treball els joves que han fracassat en els estudis i que tampoc treballen. O els sèniors que han vist tancar “la fàbrica de tota la vida” als 50 anys. La societat té un problema immens amb la taxa de desocupació líder d’Europa en atur juvenil i no juvenil. Es parla d’un 30% i d’un 20%… Curiosament, en un país que envelleix i que hauria d’estar incorporant jovent al mercat de treball. Però no ho fa. I per què no ho fa? Potser és la regulació, que impedeix que un nano que no estudiarà es posi a treballar si té menys de 16 anys. O potser és que els cursos no s’adiuen a les necessitats de les empreses, o que les empreses no tenen incentius per a segons quines contractacions hagin de fer. O que probablement seria més útil posar un jove al costat d’un veterà i una màquina d’injecció de plàstic que posar un jove a fer un curs per justificar que fa un curs que no li resoldrà el seu camí vital.
Hi deu haver mil estudis i mil professionals capaços de donar resposta a la complexitat, però jo només sé descriure el què passa. Que ens falta gent que conegui oficis, que moltes empreses no troben el que necessiten, que molts joves estudien allò que no té demanda i que la regulació, de tan garantista, desincentiva els uns i els altres a trobar-se. Repensar l’accés al món del treball és una necessitat, i aplicar-se la dita que “si fem el mateix, repetirem els mateixos resultats”, també. A la societat civil tenim exemples proactius a l’hora de fer trobar emprenedors i empresaris, o treballadors i empreses. Hi ha hagut persones rellevants que han organitzat xarxes mundials o locals per incentivar punts de trobada, i que ho han fet sovint sense passar comptes amb l’administració o demanant-li que adapti regulacions i deixi via lliure a l’entesa entre particulars. És el cas de Netmentora, xarxa fundada per André Mulliez, un dels empresaris més importants de França, que va organitzar una xarxa d’intercanvi per promoure l’emprenedoria arreu del món, o del brasiler Adair Meira i el seu projecte de joves valors, que ha mobilitzat 200.000 joves i empreses del país en una combinació de feina i formació en temps i espai de treball real a través de la fundació que presideix, i amb suport del poder legislatiu.
Hi ha maneres d’entomar la crisi de l’ocupació en aquest país, però calen actituds “raphaelistes”. Ganes de fer-ho, visió per incorporar talent, empenta per sortir de zones de confort i generositat per acceptar que fins avui no ens n’hem sortit. Cal connectar generacions, i intueixo que el secret és fer-ho sense gaire intermediaris.
Ferran Falcó, president de l’associació Restarting Badalona