Escriure un article sobre aquest recurs essencial i fer-ho sense voler –que no ho vull– criticar la política no serà fàcil. Miraré de fer-ho, sobretot, perquè jo vinc de la política, i estic segur, convençut, que els que governen avui l’aigua no volen haver de tallar-la i que saben quines mesures cal prendre per evitar-ho. També estic segur que l’oposició és conscient que demà pot ser al Govern i que li pot tocar haver de gestionar una crisi com la que ja tenim a l’agenda política.
Quan la nostra consellera, a qui desitjo el millor i que, per aquelles casualitats de la vida, llueix cognom del riu més llarg i cabalós de la Terra Santa, va dir-nos que hi havia aigua per a tot un any, el novembre de l’any passat, va transmetre unes previsions errònies dels tècnics a partir d’uns models que no han estat prou exactes. No passa res. Quan fem política, tots ens deixem aconsellar pels tècnics, perquè en saben més i perquè és el més honest. El que passa és que, si s’equivoquen, hem de ser capaços de virar previsions i d’activar –manu militari– actuacions urgents per evitar mals majors.
I aquest Govern ho ha fet. Ha tramitat un decret amb algunes mesures imprescindibles i altres que no calien –o que modestament crec que no calien, perquè el primer que cal resoldre és la urgència i el darrer que cal posar sobre la taula són diferències de tall ideològic sobre com ha de ser la gestió del recurs, si pública o privada, o sobre qui té responsabilitats que no exerceix prou bé, per assenyalar-los, com són alguns ajuntaments.
El decret va tirar endavant sense suports, però el president Aragonès va cridar tothom a una cimera per poder endreçar millor el consens que els ciutadans volem que hi hagi en una qüestió capital. Però la cimera tampoc va anar bé. Vull dir: no hi va haver acord. Malgrat el desacord, però, el Govern farà –espero– tot el que calgui per evitar que aquesta crisi es converteixi en un autèntic problema social, econòmic i polític.
Els grups de l’oposició, i en part tenen raó, expliquen que el decret no inclou prou inversions, que segueix assenyalant els ajuntaments –cal fer-ho, però potser no ara que estem en emergència– i que continua apostant per un model de gestió pública del recurs que, francament, no es correspon amb els mèrits que s’han fet perquè així sigui.
Tothom sap que d’aquesta crisi només en sortirem des de la col·laboració publicoprivada, però pocs ho defensen
Vull dir que, si l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA) no ha acabat de desencallar inversions cabdals; si els ajuntaments no han fet inversions a la xarxa; si les que s’han fet no s’han pogut posar a la tarifa; si s’ha mantingut una modulada –menys per part del Govern, més per part de l’Àrea Metropolitana– hostilitat respecte de les companyies que donen el servei i si tothom sap que d’aquesta crisi només en sortirem des de la col·laboració publicoprivada, però pocs ho defensen, no sembla gaire raonable seguir insistint en un model que, amb excepcions, no dona prou garanties als ciutadans.
Jo visc a Badalona, on aquest debat sobre la gestió pública és sortosament inexistent, atès que tothom sap que, tal com tenim l’Ajuntament –no és una crítica, és una dada objectiva–, no podem confiar-li la nostra aigua de boca, veient les dificultats que hi ha hagut en els darrers anys –amb tots els governs– per controlar brots de legionel·losi en equipaments esportius o per mantenir com cal les fonts del municipi.
Com que m’agrada revisar-me i autocriticar-me, també he de confessar que, en els anys en els quals l’ACA va ser sota el meu Govern –que no responsabilitat directa–, segurament vam ser massa estrictes en el retorn del deute acumulat pel tripartit i que l’hauríem d’haver modulat amb inversions que avui trobem a faltar més avançades. També que, com a responsable de la comissió de preus, que informa de les tarifes que ens proposen els ajuntaments, hauríem d’haver estat més durs advertint –que ho fèiem– de les pèrdues a la xarxa i de la necessitat de resoldre-les. Vull dir que, avui i ahir, hem fet coses bé i coses malament. Que sempre les podem fer millor. I que jo soc el primer a admetre-ho.
Arribats a aquest punt, sí que cal reconèixer que Aigües de Barcelona tenia raó en les seves previsions i alertes que aquest estiu el passaríem malament si no es prenien mesures, i també que l’encertava amb un pla d’inversions en aigua regenerada que l’Estat espanyol hauria d’haver tramitat com a Next Generation, el qual no em consta que s’hagi aprovat ni pel Govern d’aquí ni pel d’allà.
Si se’m permet una proposta, aquí va: que el govern espanyol aprovi un decret d’emergència per activar tot aquest pla, que és finançat amb fons europeus, i que totes les accions que s’hi proposen es puguin fer sense dilacions que no fan quedar gaire bé els nostres governants, a qui desitjo tot l’encert i sort en els mesos, secs, que venen.
Al cap i a la fi, si les féssim, el nostre país seria millor que Israel en la gestió d’aquest recurs i el cognom de la consellera Jordà hi quedaria lligat, no només per una coincidència en la geografia, sinó, i sobretot, per l’aplicació de les millors tècniques i inversions disponibles per assegurar un recurs vital.
Ferran Falcó, president de l’associació Restarting Badalona
