No és un arbre. És una estructura lluminosa. No és el més alt de l’univers, ni d’Espanya. Costa diners. És a prop d’uns barris ben pobres i d’una ciutat amb moltes necessitats, i només es posa a major glòria de l’alcalde. Nadal és cultura i tradició, i no consum desmesurat i incentivat amb diners públics… Bla, bla, bla…
És una atracció. Una inversió. Ha posat Badalona al mapa, i els mitjans de comunicació de tot l’Estat han parlat bé de Badalona, de la seva competència amb Vigo. La gent es mereix el millor Nadal, que ja passa prou penúries. El barri del Gorg és una nova centralitat que cal donar a conèixer. Aportarà diners i visites de gent de fora… Bla, bla, bla…
Amb quin bla, bla, bla ens quedem?
He de dir que no he vist l’arbre. No vaig ser a la inauguració. Potser perquè ja tinc les filles grans i perquè no m’agraden –no m’han agradat mai– els actes massius. Però sí que n’he sentit a parlar. I molt. A les xarxes i als mitjans. I m’ha semblat intel·ligent que l’alcalde es tragués del barret la idea de competir amb Vigo. Tots coneixem Vigo i el seu Nadal, encara que no se’ns hagi acudit anar-hi, ni pensem fer-ho. Fins i tot alguns pensem que el seu alcalde té un punt de ridícul (l’heu vist cantar rap?), però aquell senyor, socialista, treu una majoria absoluta extraordinària.
No vull escriure sobre quin rèdit polític en traurà l’alcalde, sinó de com aquesta campanya institucional i de màrqueting ha posat Badalona al mapa, i de l’equivalència amb Vigo, que amb aquesta iniciativa s’ha convertit en un destí nadalenc que genera per a la ciutat un retorn de 750 milions d’euros, segons l’alcalde, a partir d’una inversió d’uns tres milions per any, des del 2018.
Si dotem de contingut i entreteniment el Nadal de la ciutat, podem fer que Badalona, com a marca, sigui més valorada
Una actuació pública, per tant, amb un retorn econòmic i social que justifica la despesa, malgrat que amb els anys, i per la pressió dels veïns, l’ajuntament ha hagut de modificar espais d’atraccions, cancel·lar-ne a segons quins carrers, eliminar música d’ambient i traslladar activitats de llocs que generaven molts problemes veïnals. No deixa de ser curiós, i molt il·lustratiu de com es deu governar en aquell lloc, que es pugui organitzar tot aquest sarau sense cap estudi ambiental, ni de mobilitat, ni de soroll, simplement perquè “ho munta l’administració”.
Badalona, que es gastarà (o invertirà) 1,7 milions, arribarà, cinc anys després, a l’impacte econòmic que té el Nadal de Vigo? S’acostarà, per tant, als 600 milions d’euros de retorn econòmic per a la ciutat? Aquesta és la pregunta. L’altra és si aquest és el model que vol Badalona. Si estem disposats, especialment el veïnat del Gorg, a patir les incomoditats d’un Nadal pensat per generar visites i moviment econòmic. També és veritat que no s’intueix la intenció municipal, més enllà de l’arbre, que això hagi de ser així, i que valdria la pena saber quina és la intenció última que mou l’ajuntament.
Com ho ha fet Vigo? Doncs com es fan les coses que triomfen… Com ho va fer l’amo dels Lakers els anys 80, l’equip mític de l’NBA que jugava avorridíssim malgrat tenir Kareem Abdul-Jabbar i un gran tècnic al capdavant. Una ruïna de franquícia que el seu nou propietari, Jerry Buss, va fer guanyadora amb dos ingredients: un jugador de talent creatiu com Magic Johnson i un concepte d’esport vinculat al showtime, que vol dir a l’entreteniment més enllà de la competició.
Jo no puc comparar Badalona amb els Lakers, ni l’alcalde amb Jerry Buss… Però sí que podem comparar Badalona amb Vigo i endevinar que, si més enllà d’un arbre o estructura metàl·lica dotem de contingut i entreteniment el Nadal de la ciutat –una concessió capitalista i consumista més–, podem fer que Badalona, com a marca, sigui més valorada. Assolir aquest objectiu, en paral·lel a millorar la gestió dels serveis públics municipals, no és incompatible, sinó complementari.
Ferran Falcó, president de l’Associació Restarting Badalona
